Catalunya s'enamora del Tour

9 de juliol del 2009. Aquesta serà la data que recordarem als nostres néts quan els contem la batalleta del Tour, sobretot si aquest esdeveniment torna a trigar més de 40 anys a venir al nostre país. El director del Tour, Chrisitan Prudhomme, podria, en qualsevol cas, prendre nota del que va veure i estalviar-nos una espera tan llarga. L'expectativa que s'havia generat els últims dies ja feia preveure que totes les previsions es podien quedar curtes. Ni la pluja que va assotar les comarques barcelonines des de bon matí va impedir que la festa d'ahir fos monumental i que ja sigui part de la història esportiva del nostre país.

A Girona, les autoritats, probablement portades per l'eufòria de l'allau de persones que van envair la sortida i tots els carrers de la ciutat, van donar la xifra de 150.000 espectadors per tota la ciutat. Més gent que no pas habitants! L'exageració en aquest cas és una anècdota. La sortida, amb unes 25.000 persones, va ser escenari d'una de les concentracions més grans de gent mai vistes en aquesta ciutat. Per amanir la festa hi va haver castells i els convidats van poder degustar al village les delicatessen que oferien els patrocinadors més exclusius.

Els corredors, fins i tot els més modestos, van ser perseguits per adolescents com si fossin jugadors del Barça sortits del mateix Estadi Olímpic de Roma després d'aconseguir el triplet. El Tour és l'únic esdeveniment que converteix el ciclisme en aquest fenomen paranormal. Lògicament Lance Armstrong i Alberto Contador van ser els més assetjats, però també eren els menys assequibles per als mortals. Només l'alcaldessa de Girona, Anna Pagans, i el conseller de Política Territorial i Obres Públiques i exalcalde de la ciutat, Joaquim Nadal, van poder intercanviar algunes paraules amb el nord-americà abans de la sortida.

En la sortida, enmig de l'enorme infraestructura muntada pel Tour a la Copa i la Devesa, alguns dels corredors que viuen a Girona mostraven el seu entusiasme per tot el que estaven vivint. «El Tour no vindrà mai a Chicago, o sigui que viure-ho aquí amb la meva família és una cosa fantàstica», admetia Christian Vande Velde, el líder del Garmin, que fa uns anys que viu i s'entrena a la ciutat. També es mostraven disposats a viure i veure una jornada especial els veterans David Millar (Cornellà del Terri) i George Hincapie (Sant Julià de Ramis). El primer, de fet, es convertiria en l'autèntic heroi de la jornada atacant en una zona que coneix perfectament, entre Tossa i Sant Feliu de Guíxols. Hincapie també va intentar acompanyar-lo, però el seu equip, el Columbia, el va obligar a retornar al pilot.

A Barcelona l'apoteosi pel Tour també va ser total. Va ocórrer, a més, un petit miracle. Quan la caravana enfilava els carrers principals, la pluja, que havia donat la tabarra tot el dia, va deixar de caure. Els carrers, que ja estaven a vessar, van acabar-se d'omplir i l'onada groga que l'alcalde Jordi Hereu havia reclamat es va poder expressar en tota la seva extensió. Finalment un quart de milió de persones es van llançar als carrers i molts van fer l'excursió cap a l'avinguda de l'estadi olímpic –amb les escales mecàniques aturades– per intentar veure l'arribada, una missió gairebé impossible ja que s'havia d'estar a primer fila o fer ben bé dos metres i mig. Aquesta dificultat no va frenar l'impetuositat dels seguidors, que van esperar pacientment unes quantes hores drets el desenllaç de l'esprint mentre la megafonia narrava l'aventura desesperada de David Millar per mirar de repetir una gesta com la de José Pérez Francés el 1955.

Si per a Girona el Tour ja és història, a Barcelona la festa encara continuarà aquest matí amb la sortida cap a Andorra. Joan Antoni Flecha, un dels dos catalans que disputen aquest Tour, va arribar a la meta amb els ulls com taronges, impressionat pel que havia viscut durant tota la jornada, sobretot a Barcelona. «Aquesta ciutat s'ha tornat a superar, crec que des dels Jocs Olímpics que no es veia una cosa així», assegurava el de Sitges, que al mateix temps lamentava la mala fortuna del seu company Óscar Freire, que va quedar-se a un pas de la victòria.

L'altre català del pilot, Eduard Gonzalo, que a Girona declarava que estava davant del dia més il·lusionant de la seva vida, després de precisar que l'etapa passava a només 5 quilòmetres de casa seva i que tota la seva penya del Maresme s'havien dedicat durant la matinada a fer pintades al port de Collsacreu amb el seu nom, va viure un petit infern. La pluja li va jugar una mala passada. Va caure fins a tres vegades i si no hagués estat pel suport d'amics i aficionats potser hauria fet via cap a casa.