CICLISME / TOUR DE FRANÇA
La família Schleck, de festa
Frank guanya l'etapa reina i el seu germà Andy puja fins al segon lloc de la general
Contador amplia la diferència, però rebenta el seu company Klöden a la Colombière
Alberto Contador va fer un pas de gegant per guanyar diumenge a París el seu segon Tour de França. El de l'Astana va mantenir a ratlla en les dues duríssimes pujades al coll de Romme i de la Colombière els germans Andy i Frank Schleck, que van fer una etapa extraordinària i que ja són segon i tercer de la general respectivament. El germà gran, Frank, va rematar la feina amb el triomf d'etapa a Le Grand-Bornand.
En l'etapa, que no va decebre les enormes expectatives que havia generat, van succeir tantes coses i totes tan rellevants que se'n podria escriure tot un llibre sobre lliçons de ciclisme en el Tour de França. La temuda pujada al coll de Romme, mai feta en la història de la prova, va ser de traca i mocador. El Saxo Bank i l'Astana havien endurit el ritme en els quilòmetres previs i quan la carretera va anar cap amunt un convidat inesperat va sorgir de l'ombra per revalidar glòries passades. Carlos Sastre, que feia dos dies que maleïa els mitjans perquè se sentia ultratjat, va atacar amb ràbia i va provocar un petit sisme en el pilot. Els homes forts de la general no van reaccionar d'entrada, però van perdre tots els gregaris. Sastre va persistir fins que va adonar-se que ja no és el ciclista del 2008, ni tan sols el que va guanyar dues etapes en l'últim Giro. Van sobrepassar-lo com avions els Schleck, el trio d'asos de l'Astana –Contador, Klöden i Armstrong– i l'impertorbable Bradley Wiggins.
Les rampes salvatges van provocar un altre sisme quan els dos luxemburguesos van insistir en l'atac mentre superaven supervivents d'una llunyana i ja anònima escapada. Finalment, la corda es va trencar. Armstrong i Wiggins van cedir i la parella del Saxo Bank va decidir assaltar amb totes les seves forces els llocs del podi. Contador i Klöden, amb cara d'anar frescos com una rosa, van enganxar-se al tren dels dos germans, que van començar a posar asfalt pel mig respecte del grupet d'Armstrong.
En la Colombière Contador, que anava amb el fre de mà posat, va demanar permís a Klöden per provar de marxar en solitari. L'alemany li va dir que endavant les atxes i aquí va cavar la seva tomba. L'atac de Contador va ser fort, però Andy i Frank, amb un coratge immens, van respondre, sempre junts, al desafiament del líder. Klöden, en canvi, va quedar clavat a mig coll. Els germans, en veure que eliminaven un altre rival, van serrar les dents i van fer un altre esforç. Contador mirava enrere i esperava Klöden, però aquest estava literalment fos. Per culpa de l'atac del seu company perdia una ocasió immillorable per situar-se segon en la general. Aquest és, probablement, un dels errors de joventut als quals es refereix Armstrong quan parla de l'espanyol. «Per què Contador ha deixat KO Klöden? No tinc la resposta», va afanyar-se a escriure el mateix Armstrong en el seu seguit Twitter ja en l'arribada.
El nord-americà, que alguns ja enterraven, també va tenir el seu moment de glòria a la Colombière. Amb un bon canvi de ritme va deixar enrere Wiggins –que durant uns quilòmetres va tenir el suport de Vande Velde– i tot i que va perdre el segon lloc avui encara el podria recuperar en la contrarellotge, tot i que ja sap que els joves Schleck –que van negociar descaradament amb Contador el triomf d'etapa– són durs de pelar.
Tot i que la lluita per la general va centrar al final tota l'atenció, va haver-hi altres afers interessants en l'última jornada alpina. El noruec Thor Hushovd, per exemple, va anar en solitari uns 80 quilòmetres i va segellar encara més el seu mallot verd. En l'arrancada de l'etapa, carretera amunt cap al Cornet de Roselend, va haver-hi un atac a gran escala de ciclistes sense aspiracions en la general amb alguns clàssics d'aquest Tour del 2009, com ara Pellizotti, Van den Broeck i Txurruca. Tot plegat va servir per anar desgastant el pilot i per descobrir les vergonyes de Cadel Evans, que no podia amb la seva ànima ja en el primer port i va arribar a la meta a mitja hora del vencedor.
Sastre, que havia iniciat el combat al coll de Romme, també va acabar traient la bandera blanca i va acabar cedint uns vuit minuts. I encara queda, dissabte, el mont Ventor.
