Essències i barroquisme

El derbi de Manchester del cap de setmana passat és un d'aquells partits que, analitzat futbolísticament, dignifica un campionat i et reconcilia amb unes essències del futbol que perden pistonada davant l'allau dels que, servint-se del màrqueting, el volen convertir (gairebé ja ho han aconseguit) en alguna cosa que no és. Els dos equips van omplir noranta minuts llargs de bon futbol, d'intensitat, d'espectacle i d'emoció fins al darrer segon. El City va evidenciar, com ha estat fent des de l'inici de la lliga anglesa, que el tècnic Mark Hugues ha sabut canalitzar i traduir l'elevada inversió econòmica en un bloc competitiu que aspira a guanyar la lliga. És cert que al darrere hi ha un gavadal de diners, però també ho és, i en tenim un grapat d'exemples en forma de projectes fallits, que en el futbol no sempre dos i dos són quatre. Li falta, evidentment, la capacitat de gestionar factors que marquen la diferència en partits d'alta exigència i que són clau per aconseguir títols. Un és l'automatització dels mecanismes que atorga el rodatge. És un element que consolida una personalitat, que et confereix un estil, que dota el grup d'un valor refugi quan les coses van maldades i que permet no caure en els vicis propis d'un equip petit. Uns vicis que el City va cometre durant alguna fase del joc contra el United. Un altre aspecte que li falta és aprendre a gestionar aquests partits, en els quals et jugues de veritat les garrofes, amb cap, amb la serenitat que atorga l'experiència. Aquesta habilitat s'adquireix a través de la repetició, de l'experiència, de l'assaig-error i també tenint jugador acostumats a afrontar aquestes situacions.

El United, en canvi, sí que va tenir tots els trets esmentats molt desenvolupats. La mostra la tenim en què el seu engranatge no ha tingut cap sotragada ni s'ha col·lapsat després de la sortida d'una figura amb tendència a l'omnipresència com és la de Cristiano Ronaldo. Tot rutlla com sempre i ningú enyora el portuguès. L'acció que va suposar el 4-3 contra el City, amb la jugada protagonitzada per Ryan Giggs, exemplifica perfectament de què estem parlant. A pocs segons del final, el gal·lès va rebre la pilota a la frontal de l'àrea rival i quan tothom esperava una centrada ràpida i gairebé sense mirar per la falta de temps, Giggs, com si tingués tot el temps de món, va aixecar el cap i va col·locar una pilota rasa, per terra, interior, al company més ben posicionat, Owen, que va marcar. És en aquests jugadors i en aquestes accions on radica la força d'un equip gran i no en l'espectacularitat fugissera d'uns driblatges barrocs.