Tot va començar aquí

Aquests últimes dies s'han anat explicant amb comptagotes alguns dels petits i grans secrets de l'únic medallista d'or català en els Jocs Olímpics de Londres, l'alt-empordanès Joel González. La ruta daurada d'aquest jove fins a l'Olimp (Londres, 3 d'agost) va començar exactament el 2000. Han estat, doncs, dotze anys perseguint un somni en el qual aquest espigat noi de 22 anys ha protagonitzat, gràcies a la seva alçada i a la velocitat de cames una petita revolució tècnica i estratègia inesperada en un esport que els coreans van regular per primer cop cap l'any 1950 com a variant del kung-fu.

El 2000, el pare de Joel, Pere González, un gran aficionat a les arts marcials i especialment al taekwondo, va decidir dedicar la seva vida a allò que realment li agradava. Així, al carrer Empordà, número 25 de Vilafant va inaugurar-hi el gimnàs Tae Sport, que va tirar endavant amb més il·lusió que mitjans. “Tota la família ens hi vam instal·lar, era un projecte compartit; jo tenia deu anys i d'una manera o altra el meu pare em va transmetre la seva passió per aquest esport i des del principi m'ho vaig prendre molt seriosament”, recordava ahir González amb la medalla d'or a la mà a la sala principal del gimnàs, un petit santuari de records, retalls de premsa i trofeus. L'1 de setembre el seu pare, com cada any, el tornarà a obrir i començarà el període de matriculacions. Serà el moment de mesurar quin ha estat l'efecte real de l'or olímpic de González a Vilafant. “M'agradaria molt que es notés; és un esport de combat, però amb una filosofia de respecte màxim al rival.” Així s'expliquen les mostres d'admiració que li va mostrar l'entrenador del seu rival en la final olímpica de Londres.

El taekwondo no va ser l'únic esport que González va practicar de jove. Va jugar a futbol en les categories inferiors del Figueres, fins a cadet, i va destacar com a migcampista per l'esquerra. “No era el més bo, però tampoc el més dolent; el que sí que puc dir és que tot el que faig m'ho prenc molt seriosament i el futbol, fins que el vaig deixar, me'l prenia molt seriosament”, recorda González, que va repartir la seva infància i adolescència entre Vilafant i Figueres, localitats que en reclamen la paternitat. L'escola primària la va fer al Cor de Maria de Figueres; l'ESO, a la Salle de Figueres, i també va completar un curs de batxillerat a l'IES Olivar Gran (a la frontera entre Figueres i Vilafant).

Durant tots aquests anys no ha tingut la sensació de sacrificar la joventut a favor de la glòria olímpica. “He assumit sempre que el meu entrenament és de cinc o sis hores diàries i els últims anys no he tingut mai més d'una setmana de vacances”, explica el flamant campió, que aquest estiu sí que espera desconnectar finalment algunes setmanes de tot el brogit olímpic.

González ha compaginat amb èxit més que demostrat la seva progressió fins a arribar a millor esportista del món de la seva modalitat amb els estudis de criminologia, que espera completar en un any. El seu mètode d'entrenament no tan sols ha igualat la innata capacitat de sacrifici dels coreans, que són els que van inventar el taekwondo, sinó que l'ha superat. “No crec siguin més persistents perquè ho portin a la sang. Si jo cobro x per una medalla, els coreans cobren x multiplicat per cinc. És el segon o tercer esport més ben pagat, com aquí el tennis. Igual que un tennista coreà voldria tenir els premis que hi ha aquí, jo voldria tenir els premis que tenen els lluitadors d'allà.”

La seguretat que transmet l'altempordanès és indestructible. Així, qüestionat si en aquests últims dotze anys ha tingut algun moment de debilitat en la seva espartana preparació manté que no i que té molt clar per què. “El suport de la meva família ha estat del cent per cent, mai ha disminuït. Ni quan vaig haver de marxar de casa al CAR de Múrcia.”

González parla sempre amb orgull indissimulat de la seva família. “La meva germana [Dara] ha fet la carrera de medicina i té una de les millors notes del MIR.” Quan va guanyar el seu primer mundial, el 2009, va explicar, en una entrevista a El 9 Esportiu, que la seva millor experiència havia estat veure “els avis plorar d'emoció” quan va tornar a casa. González, quan parla del taekwondo, ho nega. “Que sigui un esport del qual no es parli gaire no vol dir que sigui minoritari. A Espanya hi ha 50.000 llicències, uns 100.000 practicants i el CSD reconeix que, per números, és la disciplina olímpica de més èxit.”