Què és Catalunya?

1. Johan Cruyff

Escric en aquesta ocasió com a part interessada. Ho sé. A més de periodista, sóc un malalt del futbol i formo part de la junta directiva de la nova Federació Catalana de Futbol, la mateixa que ha aconseguit el retorn de Cruyff a una banqueta. Per tant, com us podeu imaginar, estic a favor de la iniciativa. Però el que ara escriuré prometo que ho hauria subscrit en qualsevol altra situació, fins i tot si el nomenament hagués arribat gràcies al darrer número u de la federació, Ricardo Campoy Gómez. A Cruyff el coneixen a tot el món; a la selecció catalana, no, encara no. Esperem que això hi ajudi i s'obri una nova via cap a l'objectiu final.

2. La selecció

Cruyff ve per dirigir un, dos o tres partits a l'any i, també, per col·laborar amb la federació en projectes socials i esportius. Posa el seu nom al servei del país que l'ha acollit per aportar diners (nous patrocinadors), bons rivals (que significaran més diners per retornar als clubs), noves idees (integració amb els nens discapacitats i modernitat en cursos en línia per a aspirants a tècnics), prestigi i molta il·lusió en el projecte de la nostra selecció, la que des de tots els sectors s'havia donat, gairebé, per morta. He escoltat Carles Rexach (hauria estat el seleccionador si el candidat Jesús Farga hagués guanyat les eleccions del 13 de juny passat) parlant en contra de la decisió d'aquesta federació. I també a magnífics entrenadors com ara Miquel Olmo (Terrassa) i Jaume Creixell (Montcada). Demanem disculpes i, alhora, comprensió. Segur que n'hi ha d'altres que pensen com ells i estic segur que tots estan perfectament capacitats per dirigir la selecció. Potser en el futur…

3. El català

Una vegada explicat que Cruyff treballarà gratis (és curiós que mai es qüestionés la remuneració dels anteriors seleccionadors) sembla que el debat continua obert en matèria lingüística. A mi em sorprèn que qualsevol persona que fa 36 anys que viu a Catalunya no parli català, Cruyff inclòs. Però també em sorprèn que un holandès enviés l'any 1973 (en temps de la dictadura), fotos seves dedicades als 113 membres detinguts de l'Assemblea de Catalunya; que l'any 1975 demanés per carta al rei la llibertat dels presos polítics; que el 1976 lluïs la senyera al braçal de capità quan les autoritats catalanes recomanaven el contrari; que el 1973 i el 1976 jugués amb Catalunya i que el 1999 signés desacomplexadament a favor de les seleccions esportives catalanes. No reconec aquest currículum antidictadura procatalanista en cap dels que ara criden. I tampoc entenc que Cruyff hagi de ser l'abanderat de la normalització lingüística, ni de la internacionalització de l'esport català. Amb perdó, no hi ha ningú més?

4. Austràlia

Un català que viu a Austràlia veu per la tele la notícia de la presentació de Johan Cruyff. «Mare meva, què bèstia! El somni de molts fet realitat amb la nostra selecció!», pensa, i truca a un amic. «Escolta, això del Cruyff és veritat?» «Sí.» «És molt gros això! Que ens han donat la independència?» «No, això encara no.» Amén.