La força de les conviccions

El Madrid cuina en fred i el Barça necessita escalfar els fogons. El fred i la calor es van contrarestar durant molts minuts del clàssic. De fet, és el que ja sabíem: el Madrid és contundent fent molt poca cosa i el Barça intenta que tot tingui un principi i un final i, sobretot, molt de sentit. L'equip blanc no ha de jugar per arribar a porteria i fer gol, o almenys crear perill. El blaugrana, en canvi, no concep el futbol sense començar la jugada, elaborar-la i culminar-la. Feia temps que no es veia una versió tan potent dels dos equips alhora. Però el Barça va un tros endavant. Pot jugar com ho va fer contra l'Inter, però encara hi pot afegir Messi i Ibrahimovic i, a més, és capaç de defensar amb la mateixa intensitat i solvència que té per atacar. Per això va guanyar. Perquè és més bon equip per a totes les situacions, ahir davant un Madrid que va trobar una versió molt potent per jugar al Camp Nou. L'equip de Pellegrini encara és el que és, no el que voldria ser.

A vegades els tòpics són l'explicació més precisa: els dos equips van jugar de poder a poder. Més enllà de disquisicions sobre models i aspiracions, són conscients de quines són les seves armes, i ahir les van exposar. Poques vegades les coses estaven tan clares com aquesta vegada: El Barça, més identitari que mai; el Madrid, més monetari que mai. Els dos models, momentàniament, igualats en la classificació. En el terreny de joc, el Barça és l'equip que juga i el Madrid és l'equip que guanya. El Barça sap el que té i el Madrid sap el que voldria. El Barça és el que vol ser i el Madrid vol ser el que no és, almenys encara. Quin dels dos models arribarà més lluny? El guanyador del clàssic té la raó? En el futbol les respostes taxatives a preguntes com aquestes depenen del misteri intrínsec d'aquest esport. O sigui, ningú les té en propietat. I les sensacions també són variables, però està clar que el Barça està orgullós del seu present i el Madrid té l'ansietat de voler per a ell el que ara té el Barça. El desenllaç de la temporada reforçarà uns o altres. Però de moment el que s'havia de dirimir era l'enfrontament de la dotzena jornada de lliga.

La primera part va ser intensíssima, un xoc tàctic molt potent. El Madrid va preferir la seguretat del que és capaç de fer que el risc de voler fer el que no està capacitat per fer. No va ser el Vila-real de Pellegrini, perquè aquell era un equip que s'organitzava al voltant de la pilota. Va ser el Madrid possible de Pellegrini: una bona disposició tàctica i unes individualitats molt perilloses. Es va oblidar de les vel·leïtats. El Madrid voldria ser el Barça quan juga contra els altres equips, però ahir es va sentir molt còmode sent l'equip que juga contra el Barça. O sigui, el que no porta la iniciativa, que és el que li costa fer quan juga contra els altres equips i per on li vénen les crítiques, contra les quals només pot al·legar els resultats. Oblidant-se de les grans ambicions, el Madrid es va dedicar a reduir espais. I ho va fer molt bé: les línies molt juntes, bones basculacions defensives, intensitat en la pressió i perill en els contracops. El Barça, com sempre, va fer el que sap fer. El problema és que li va costar molt per la solvència defensiva del rival, i la seva gran frustració va ser que no podia acabar cap jugada. Les començava, les mastegava al mig del camp, però tot s'acabava abans de l'última passada. El temps passava i els blancs se sentien més segurs. Podien llançar contraatacs amb pocs efectius, perquè són molt bons, i, així, no es descomponien en defensa. La convicció de tots dos en el que estaven fent va oferir una primera part emotivament molt poderosa i futbolísticament molt interessant. Si el Madrid va excel·lir en la reducció d'espais, el Barça ho va fer la concentració defensiva per frustrar algunes clares aproximacions dels blancs.

Quedava la segona part, si és que els espectadors eren capaços de resistir la intensitat dels dos equips. Al Barça també li quedava una carta important: Ibrahimovic. El Madrid, que per fons d'armari no queda, també tenia Benzema i Raúl, però no són el jugador decisiu que havia de ser ni el que ho havia estat. A Guardiola, el que li va servir per aclaparar l'Inter, que va ser un exercici acadèmic amb més peons que alfils, també podia contraposar-ho al Madrid, però per guanyar el partit va ser necessari recórrer a l'altre gran capital blaugrana, els jugadors que manquen la diferència. El davanter suec va posar punt final a tot el que el Barça havia començat una i mil vegades en tota la primera part. Al Madrid no li va quedar més remei que portar la iniciativa. Perdia i, després de l'expulsió de Busquets (autor, fins llavors, d'un altre partit portentós), jugava contra deu. I ho va fer de l'única manera que sol intentar-ho: atropelladament. Però quina manera d'atropellar. Va exigir al Barça les màximes prestacions en defensa. Al final, l'equip de Guardiola es va sortir amb la seva. A part d'una acadèmia de futbol, té també en l'equip un gran sistema defensiu i uns excel·lents defenses. I Messi i Ibrahimovic, que per això hi són.