De Puyol a Ibra

Per sobre de l'autoritat d'Iniesta, les descomunals conduccions de Messi, la cada cop més incontestable jerarquia de Piqué i, fins i tot, per sobre del peu amb què Valdés va salvar el xut de Cristiano, dos futbolistes van quadrar el cercle en el clàssic: Puyol i Ibrahimovic. En la memòria fotogràfica quedaran per sempre les tres intercepcions prodigioses del capità i l'antològica resolució del suec davant Casillas. Però sent aquestes accions decisives per al desenllaç del duel, el pes de la seva presència té una dimensió més àmplia i profunda, que va bastant més enllà d'una anticipació determinant en el cas de Puyol i d'un gol clau en el cas d'Ibrahimovic. Puyol ha recuperat l'arma que l'ha fet gran, la velocitat defensiva. Mentre la tingui, no hi ha cap central al Barça que domini l'esquena de l'última línia com la domina ell. Ningú guanya tants metres ni garanteix més que Puyol la reducció del contraatac rival. Contràriament a la idea del Madrid –tan pròpia dels equips modestos– de fer petit el camp, allunyar de l'àrea la possessió del Barça i robar per sortir amb poca distància cap a Valdés, Puyol va ser un malson per a Pellegrini. La seva actuació, corregint espais impossibles, el confirma com el millor acompanyant de Piqué i, de moment, allunya Márquez i Txigrinski dels partits grans. Ibrahimovic és un cas a part. Amb ell, Guardiola va guanyar dos futbolistes: un, el que esgarrapa i baixa les pilotades llargues que el Barça activa contra la pressió; l'altre, el que es posa a jugar a futbol quan la pilota roda. Aleshores, fa música. Perquè en els seus 1,94 m hi ha una mica d'Iniesta, de Xavi, de Messi. La barreja és letal. No és només una solució tàctica que combat l'embús, sinó també una amenaça al nivell de Messi. Ibra obre vies d'evolució, reforça un pla B i fa versàtil l'estil. Sense ell, es van escapar punts a València i a Bilbao. Que no es refredi. Ni ell ni Puyol. Ells, sempre amb el permís de Messi, van canviar el clàssic.