Que bé que ens ho passarem

Tinc un veterà company de feina que es declara ferrarista de sempre que diu que si va ser capaç d'aguantar 21 anys sense celebrar un títol (de Jody Scheckter el 1979 a Michael Schumacher) se sent amb forces per abdicar la seva filiació vermella uns quants anys mentre el seu pilot estrella sigui Fernando Alonso. No és l'únic a qui no li agrada l'associació d'una cosa tan usurpada pel sectarisme espanyolista com és la imatge de Fernando Alonso amb un equip, l'equip, la icona de la F1, que és Ferrari. Aquest sectarisme ja no és caspós, ja no està acomplexat pel seu passat, sinó que s'ha convertit en una manera nova de viure pretesament moderna. El seu somni humit és decorar el rosso Ferrari amb una àmplia franja groga que vagi del morro a la cua. Per a tots aquests, el blau asturià només ha estat una útil coincidència durant l'etapa de Renault.

Torno al company de feina. El seu plantejament gairebé penitent parteix d'uns apriorismes que no tenen per què verificar-se. No està escrit enlloc que Alonso hagi de sumar més punts que Massa ni es pot donar per fet que un Ferrari serà més ràpid que un Brawn (perdó, Mercedes), un McLaren o un Red Bull. Però per sobre de tot no es pot fer cap pronòstic sense comptar amb Michael Schumacher. 41 anys? I què. No cal recular al temps de Fangio per trobar un campió gran. Alain Prost va guanyar el seu últim títol amb 38 anys –amb 13 poles, 7 victòries i cinc podis més de 16 curses– i potser n'hauria sumat més si no s'hagués retirat. El Kaiser no arriscarà el seu prestigi amb un retorn a mitges tintes, per passar l'estona i fer quatre milionets més que no necessita. I encara menys, sent com és alemany i ídol dels alemanys, s'embarcarà sense garanties de lluitar pel títol comprometent els interessos i la imatge d'una de les grans abanderades de la indústria alemanya. A aquests binomis (Alonso-Ferrari, Massa-Ferrari, Schumacher-Mercedes) afegim-n'hi alguns més –McLaren-Hamilton, Vettel-Red Bull, fins i tot Rosberg-Mercedes– i arribarem a la conclusió que ens ho podem passar bé, molt bé. Alonso està al podi dels tres millors pilots, i Ferrari està al podi dels tres equips amb més recursos tècnics i econòmics, hi ha tantes expectatives aixecades que renegar de Ferrari és posar-se la bena abans de la ferida. Potser ni caldrà, però entenc que de ganes no en falten vistes imatges freaks com la dels inefables Francisco Camps i Rita Barberà –amb la bossa a la falda i la seva molsuda grapa al damunt– al Ferrari descapotable fent voltes al circuit de Xest amb Alonso i Massa asseguts al darrere. A mi també se'm van posar el pèls de punta mentre la meva memòria em transportava als temps de Sor Citroën, els Botejara i Paco Martínez Soria.