El principi del final

Van ser menys de tres mil vots els que van evitar que Joan Laporta caigués derrotat en la moció de censura del 2008. Expliquen que aquella victòria ajustada va provocar una reacció eufòrica del president, que va prometre als seus col·laboradors més afins que es refarien d'aquella situació delicada, que amb Guardiola a la banqueta tornarien a guanyar la Champions i que ell deixaria el club el desembre del 2009 havent assolit el mundial de clubs. Avui, l'equip pot acabar de reforçar la credibilitat d'aquelles paraules. Però, passi el que passi contra l'Estudiantes, el mundial de clubs tindrà un cert aire de comiat per al president. Quan torni d'Abu Dhabi l'espera un moment complex: designar l'hereu que liderarà la futura candidatura continuista –continuadora, com li agrada dir a ell– i començar a cedir-li una part del protagonisme. Alguns companys de junta li reclamaven que ho fes molt abans, a principi de temporada, però Laporta ho ha endarrerit tant com ha pogut. Serà tot just després del mundial quan s'engegarà la cursa electoral: quan s'haurà de començar a concretar la data de les eleccions, quan els directius més crítics amb Laporta mouran peça, quan Sandro Rosell començarà a treure el cap, ni que sigui a través dels seus col·laboradors, quan altres outsiders com ara Jaume Guixà i Agustí Benedito incrementaran la seva presència pública...

Encara queda molta temporada, amb tres títols per disputar i una final de la Champions al Bernabéu. Però amb el mundial de clubs Laporta hauria tancat el seu últim any, el 2009, de manera simplement immillorable. La seva figura passarà a la història, i no només pels èxits esportius. Se li poden retreure molts tics propis del líder populista que és: arrogància, mania persecutòria, falta d'autocrítica, visceralitat... Uns tics, per exemple, que han anat erosionant molts companys de viatge i que han complicat l'elecció d'un successor de garanties. Però pocs haurien tingut la seva determinació a l'hora de mantenir inalterable una mateixa línia esportiva, política i institucional. Els seus dos mandats, a més, han coincidit amb un moment històric pel que fa al món del futbol professional. En aquests anys, els grans clubs s'han acabat de convertir en grans empreses d'àmbit internacional i han multiplicat els pressupostos. Ha estat el primer president, per exemple, que ha apostat seriosament per la fundació tal com la coneixem ara. També ha orientat el club cap a un catalanisme militant mai vist. I ha tingut el dubtós privilegi de ser el primer president blaugrana víctima del periodisme rosa. Aquell periodisme prou roí per jutjar les aficions etíliques o sexuals dels qui, per la seva professió, estan exposats a la vida pública. Laporta, fins i tot, ha generat una paròdia televisiva capaç de competir amb la d'un predecessor tan histriònic com Josep Lluís Núñez. Una altra fita històrica. El Barça serà molt més avorrit sense ell. I ell, segur que s'avorrirà terriblement sense el Barça.