53.000 saludables raons

Més que lamentar el que ells consideren una entrada fluixa en el Catalunya-Argentina, Johan Cruyff i Jordi Casals s'haurien de preguntar si en les 45.000 cadires del Camp Nou que van quedar per omplir no hi tenen res a veure els discursos agres que tots dos van gastar abans del partit. D'entrada, Cruyff hauria de saber o haver estat informat a temps que no era a diaris de Madrid on havia de fer entrevistes. Cruyff té tant dret a no ser independentista com jo a ser-ho, però com a seleccionador té, sobretot, el deure de saber quin caliu hi ha en els partits de Catalunya, i no destrempar-lo amb proclames en sentit contrari. Els dies següents, ni una invitació engrescadora a superar el fred, la pluja, el dia feiner, la crisi o la saturació de futbol. Només missatges de Cruyff que ja feien intuir que qui no hi anés seria culpable i l'actuació estel·lar del president Casals: «Si no omplim el camp, fem-nos mirar això de la nació catalana.» Si la nació s'aguanta per un amistós, tenim certament el país que ens mereixem. Acabat el partit, Cruyff podria haver agraït el suport dels molts que hi van ser, desitjar que la selecció torni a jugar aviat, reivindicar que un equip que fa bon futbol i guanya l'Argentina 4-2 hauria de jugar oficialment o, si volia ser crític, qüestionar si s'havia promocionat el partit com calia. Però va continuar parlant de seients buits. Hores abans, a les taquilles del Camp Nou, hi havia hagut frustració per part de gent que, vinguda de lluny, no va poder comprar entrades. El Barça cobra només amb targeta i, entre tanta preocupació prèvia per la falta de públic, ningú va pensar a canviar-ho ni a advertir-ho (avís: diumenge hi ha hoquei al Blaugrana, on els diners en metàl·lic tampoc valen). Casals s'haurà de fer mirar el que no s'ha fet bé, que la nació prou que tira sola. Dimarts, tot el que no eren argentins ni seients buits, eren milers de raons que demostren un altre cop que, de salut, no ens en falta.