Laporta en el guardiolisme

La història dirà que el 20 de gener del 2010 Pep Guardiola va decidir continuar dirigint el Barça com a mínim un any més i que el barcelonisme en ple va respirar alleugerit. La història també recordarà que, tres dies abans, s'havia sentit a dir que el Manchester el volia i que, quatre abans, Joan Laporta havia parlat per primer cop del termini en què convindria que l'entrenador es decidís. El que ja no tinc tan clar és en quina direcció recordarà la història aquest últim fet. Que Laporta parlés dissabte d'una data límit ha estat més criticat que comprès, cosa que no té res de nou tenint en compte que tot el que diu o fa el president blaugrana no es jutja pel fet en si, sinó des de posicions prèviament definides i majoritàriament contràries. Si la història es pogués escriure des de paràmetres equilibrats, en la daurada pàgina del guardiolisme, a Laporta se li reconeixeria un paper destacat, però lluny d'això, el que sembla escriure's és un guió maniqueu en què Guardiola és el bo i Laporta, el dolent. És mèrit del tècnic haver convertit en devots que avui celebren el seu «sí» la gran massa d'escèptics que la seva figura generava fa, només, un any i mig. Però és mèrit del president –que de tan atípic té fins i tot una idea de futbol al cap– que hi hagués escèptics amb Guardiola perquè algú havia tingut els collons de fer-lo entrenador del Barça. Ara, tres quarts del mateix. Laporta era dissabte el dolent que pressionava el bo perquè es decidís d'un cop, potser sí que amb un interès electoral, en tot cas lícit. Però si parlar bé de Laporta no fos tan car, la història explicada seria una altra. Un entrenador que madura una decisió amb tot el seu dret i un president que fa públic, també amb tot el seu, que el club té una data límit per atendre's al futur, que sis copes valen molt, però no tant per oblidar allò de la institució i les persones. Quatre dies després, resolt. Per Guardiola o per Laporta. Depèn de com es vulgui explicar.