Millor entrenador, millor club

1. Pep Guardiola

S'ha acabat el debat. Si no passa res estrany (algú creu que el pròxim president no oferirà a Guardiola un contracte i unes condicions fantàstiques perquè continuï?) Pep tornarà a dirigir l'any que ve el primer equip del club del seu cor. Un acord tancat des de la més gran de les intel·ligències i des del més pur dels barcelonismes. Guardiola ha demostrat un cop més que és molt culer. Tema tancat... o no. Hi ha gent (molt respectable) que veu l'operació com un acte de protagonisme del president Laporta. Si a Messi li quedessin sis mesos de contracte, què dirien aquests mateixos detractors si el president del Barça el pressionés per aconseguir-ne la renovació? Que vol la foto o que està pensant en el club? Messi és important, però Guardiola, també. Diria més: tots dos són vitals per continuar amb aquest Barça triomfant... i com que tots hi estem d'acord, els mitjans hem pressionat (és la nostra obligació) per saber el desenllaç del cas; Xavi, Puyol i Iniesta han pressionat (saben el que és el millor per al club) demanant públicament la renovació del seu entrenador i al Palau de la Música la gent ha pressionat (perquè li va venir de gust, de manera espontània) en el concert dels Manel per resoldre la incertesa. Tothom ha pressionat, però tot és normal excepte l'actuació de Laporta, l'únic a qui correspon fer-ho, l'únic amb la responsabilitat de tancar l'operació. És clar, només volia la foto. Potser el terratrèmol d'Haití també va ser culpa seva...

2. El Barça

La Federació Internacional d'Història i Estadística del Futbol (IHHS) es passa el dia sumant i restant. No sabem ben bé per què ha d'existir però existeix. I com que va néixer l'any 1991 ha fet números des d'aleshores per concloure que el Barça és el millor club de la història. Bé, afegirem que ho és des del 1991 fins al 2010. És una qüestió de títols. Primer, el Barça; segon, el Manchester i tercer, el Real Madrid i el Juventus de Torí al davant del Milan, l'Inter, el Bayern, l'Arsenal, el River Plate i el Chelsea. Un èxit del model. Johan Cruyff el va portar al Barça el 1988 i després de 22 anys és estadísticament el millor club del món. És, per tant, l'equip més resultadista. Què diran ara els amants dels jugadors grans i forts, del joc directe, els crítics del tiqui-taca...? No els queden ni els números. El model de Cruyff va servir perquè els nens petits, els Xavi, els Iniesta, els Messi... aprenguessin a jugar amb una filosofia molt concreta que ha servit a l'afició per comprometre's amb un futbol exclusiu, únic al món, que l'ha fet sentir-se molt orgullosa. Van Gaal no va saber executar-la (per això va portar tots els holandesos de l'Ajax); Robson, Serra Ferrer i Antic ho veien tot d'una altra manera; Rexach va patir l'època que li va tocar viure i Rijkaard i Guardiola l'han adaptat a la modernitat. Laporta i el seu més alt executiu de futbol, Txiki Begiristain, han defensat el model fins a la mort: amb Rijkaard, moments inoblidables; amb Guardiola, l'èxtasi. Els meus respectes envers el secretari tècnic i envers tots aquells que també pensen que Txiki és culpable dels desastres d'Haití...