Dignificar l'hoquei

Més enllà de la disputa de la copa Continental entre el Reus i el Mataró, el partit de diumenge passat al pavelló de l'Ateneu de Sant Sadurní hauria de servir d'exemple de com es pot dignificar l'hoquei sobre patins. Per part del Reus, perquè se'l va prendre com una autèntica final europea, i no com un tràmit contra un equip que juga en una categoria inferior; va arrossegar moltíssima afició i va celebrar com si li anés la vida la consecució d'un títol que encara no havia guanyat mai. Per part del Mataró, perquè no es va conformar amb el premi de jugar la final i va obligar el rival a suar de debò per fer valer el pronòstic; també amb el suport d'una nombrosa afició, els del Maresme van tornar a demostrar –ja ho havien fet guanyant el Follonica en la lliga europea– que eren d'una supina ignorància els arguments del president del comitè europeu, Carlos Graça, quan va gosar dubtar que el campió de la CERS hagués de jugar la lliga europea d'enguany pel perill de desprestigi de la competició que suposava. La tercera pota de l'exercici de dignitat al voltant d'aquesta copa continental va ser el Noia, un organitzador que es va creure del tot l'esdeveniment: entrada lliure al pavelló, bona promoció, informació al web, rodes de premsa de jugadors i entrenadors després de la final… Res d'això hauria de ser notícia, però ho és quan millora, i molt, el que és habitual en l'hoquei, sobretot en contrast amb l'opacitat que el comitè europeu gasta amb les seves pròpies competicions. Sense anar gaire lluny, els resultats dels partits de la copa CERS i de la lliga europea de fa quinze dies encara no són en el web de l'organisme que les organitza amb cap altra voluntat que amagar-les. Ben al contrari del que van fer el Reus, el Mataró i el Noia. Només tenien un partit, però tots tres s'hi van abocar per fer-lo lluir al màxim. La dignitat de l'hoquei encara no és una batalla perduda. Però és urgent distingir qui suma i qui resta.