Presidir el Barça

Ser president del Barça és un dels somnis socials d'alguns barcelonistes. És un càrrec dels que més destaca en la societat civil. Acomplir aquest somni, per si sol, ja és una motivació possible. Hi ha hagut d'altres motivacions com la de mobilitzar-se quan una continuïtat duria al fracàs, quan en una gestió manquen elements consubstancials a la manera de ser del club. També existeix l'ambició personal, la vanitat. I hi podríem afegir encara l'utilitarisme de presidir una entitat que obre totes les portes: ningú es nega a rebre o a atendre una telefonada del president del Barça i la llotja presidencial és un marc ideal per resoldre qüestions encallades en el marc de l'empresa o la gestió. Cal deixar de banda, en principi, l'afany de fer negocis o prosperar en el camp de la inversió urbanística i participar en la repartidora que podria suposar el tràfic de comissions en determinats fitxatges si es caigués en aquest pendent. Més d'una candidatura que després no arriba a bon port ha fet una certa olor de socarrim.

Un, com a característica personal, fins a un cert punt ha admirat les monarquies però només en el sentit que el poder disminuït que els pertoca cau a algú que no ha maldat gaire per tenir-lo. Un poder que li ve. O com alguns presidents de comunitat de veïns que, per capacitat, han d'acceptar el càrrec per la insistència dels seus membres. O com en alguns pobles petits que, en hores fosques, rector, metge i caporal de la guàrdia civil triaven un bon home que no estirés més el braç que la màniga, fes coses assenyades i procurés la concòrdia. En tot això m'han caigut bé, en la història del Barça –i sense haver esbrinat a fons la seva gestió– els que han hagut d'entomar la presidència del club en moments de transició. Així el marquès de la Mesa de Asta que, sense cap relació amb el futbol ni amb el barcelonisme, i com a mal menor, va haver d'assumir, en ple franquisme, la presidència del club de 1940 a 1943, i es va saber rodejar de gent barcelonista més o menys afins al règim però que van saber recuperar una mica un club que molts volien enterrat. O el constructor Enric Reyna, que va voler salvar un període i que, en veure les ganes de canvi que hi havia, es va saber retirar dignament. Seguint aquest criteri, per bé que n'hi hagi d'altres més definitius com saber qui cal ara en aquest moment al club, el paper més semblant a un que li cau la responsabilitat a sobre el fa Alfons Godall, que no volia ser aspirant, però que l'han convençut que per un continuisme sense ànim de revenja calia una figura com ell.