Una frivolitat

No feia ni un minut que s'havia acabat la final i Xavi Pascual ja parlava del següent partit. Encara sobre el parquet del Bizkaia Arena, amb l'exhibició contra el Madrid acabada de segellar i amb la copa encara per recollir, el tècnic del Barça de bàsquet ja tenia a l'horitzó el partit d'avui amb el Panathinaikòs. És fàcil i, fins i tot, lògic en un club de futbol amb seccions, que el referent immediat que aparegui per emmirallar l'exigència de Pascual amb el seu equip i amb ell mateix sigui Pep Guardiola, que tantes vegades ha fet servir un «queda molt», un «hem de continuar» o un «ho hem de tornar a fer» per apaivagar eufòries i centrar l'atenció en la següent passa del camí. També podria ser, però, que el tècnic del Barça de bàsquet no tingués com a referent res del que diu o fa el tècnic del Barça de futbol, sinó que es mirés en altres entrenadors del seu esport. Que les primeres paraules de Pascual amb la copa tot just consumada fossin per assenyalar que avui el seu equip té un partit transcendental és molt propi de l'escola balcànica. Em va recordar Zeljko Obradovic, a qui avui tindrà al davant a Atenes, o Dusko Ivanovic, de qui Pascual va ser ajudant a la banqueta del Palau Blaugrana. Ivanovic té una teoria que diu que el cansament acumulat no existeix, només és un refugi mental dels jugadors, segurament l'efecte que vol evitar Pascual aquesta nit a l'OAKA. No es tracta de pensar que s'acaba de guanyar la copa, sinó de tenir l'ambició de deixar fora de l'Eurolliga l'actual campió. L'esport, però, és per naturalesa resultadista, i de llegats només hi entén si van ser triomfants. Ni de bon tros diré que Ivanovic, fracassat al Palau, tingui res a veure en la bona mà de Xavi Pascual, però sí que, a l'hora d'escriure la història, no hauríem de frivolitzar en nom dels resultats. I associar el bon fer d'un tècnic de bàsquet al mirall d'un tècnic de futbol abans que a les fonts d'on ha begut com a entrenador, és una frivolitat.