Una plantilla sense ni cap ni peus

«Si no ens donen més temps en vindrà un altre a qui li'n donaran menys.» Ettore Messina parlava l'endemà de ser triturat en la final de copa pel Regal Barça. Messina, que segurament va encaixar la pitjor desfeta en una final en la seva irreprotxable però discutible carrera, va rebre de valent per part de la premsa madrilenya, la mateixa que el diumenge, diguem-ho clar, se la pelava després del 50-78 del Madrid contra el Caja Laboral, negligint i sense dir que els blancs havien jugat contra un equip exhaust i desfet (fem un parèntesi: que algú faci entendre a Dusko Ivanovic que necessita un any sabàtic per visitar col·legues i reciclar-se en mètodes d'entrenament. D'acomiadar-lo, més d'hora que tard, ja se n'encarregarà Querejeta). A Messina, deia, només el respecte que imposa la seva col·lecció de resultats i títols el va salvar d'una lapidació com la que està sofrint, des del primer empat de pretemporada, el seu col·lega Manuel Pellegrini.

Demanava temps, Messina, i deia la veritat. Igual com quan afirmava que a Bullock se li ha passat l'arròs si parlem de coses serioses, de guanyar títols. Però amb això no deia tot el que pensava ni totes les certeses ocultes de la seva plantilla. Una plantilla nombrosa però escapçada, descompensada i sense les dues peces més importants en tot equip de bàsquet. Les més importants, abans i ara que en virtut de la polivalència i la modernitat sembla que el jugador que només pot ocupar una posició, encara que ho faci molt bé, sigui un home limitat.

No té cap base ni cap pivot el Madrid, cap director d'orquestra ni cap cinc, ni cap ni peus. No, si parlem de coses serioses, de guanyar títols. Prigioni té 32 anys, però després de sis a Vitòria és com si en tingués 38. Llull és un escorta que pot exercir de base per la seva superioritat física, però no és un base i quan es troba amb bases de veritat i tant o més físics que ell (Ricky i Sada) es fa transparent. A sota, tres quarts del mateix. Dos quatres, dos alers pivots de primer nivell continental (Velickovic i Lavrinovic), un cinc mòbil de futur (Tomic), un exjugador en actiu (Garbajosa) i un altre (Felipe) al qui, com a Bullock, se li ha passat l'arròs –tot i que juga perquè a ningú més li agrada el contacte–. No té, la plantilla del Madrid, un home que jugui amb el cos sota els cèrcols, un pivot que fixi defenses o fermi atacs guanyant la posició, tipus Pekovic, Splitter o Bourousis.

En l'entrevista Messina no deia res d'això, i seria interessant saber si per no voler admetre la seva mala feina o per no haver de donar noms i raons que vesteixen corbata i pantaló.

PD: En la prèvia del partit d'Eurolliga de dijous passat, el tècnic italià va comentar, incidint en la inferioritat física de Bullock, que «així és la vida. A mi també m'agradaria continuar tenint Danilovic i Rigaudeau». Un cop més, no va dir-ho tot. El Madrid ja ha iniciat moviments per tenir l'any vinent Manu Ginobili, que enguany acaba contracte amb els Spurs i que, recordem-ho, era part d'aquella Kinder de Messina campiona d'Europa del 2001 al costat de Danilovic, Rigaudeau i Jaric, aquest darrer ja en el Madrid.