Els gols torturats

Quan un jugador mig ensopega, continua endavant, xuta, toca a la cama d'un defensa i la pilota entra a la porteria, s'aconsegueix un gol que val com qualsevol altre i que pot ajudar a empatar o guanyar un partit. Podríem apreciar, potser, la intensitat del davanter, però, evidentment no és un gol bonic. És un gol torturat. I d'aquests o semblants n'hi ha molts en els partits.

Una segona categoria la formarien els gols heroics, aquells en què un davanter rep una pilota al mig del camp, improvisa una jugada, dribla a dreta o esquerra i empalma un xut que entra per l'esquadra. Aquest tipus de gols acostuma a tenir una certa èpica i sovint provoca que els afeccionats es posin dempeus i, exaltats, cridin gol. Són bells, però no deixen de ser una acció individual en un joc que és col·lectiu. També individuals són els gols de malabarista, com tants que ha fet i encara farà Ronaldinho, o el que Xavi va estar a punt de fer i que no va entrar el dia del Màlaga. O tants que ha intentat Henry, que per mig pam haurien pogut ser gols antològics.

Als que vam poder assistir a la visita del San Lorenzo d'Almagro l'any 1947, que va canviar la manera d'entendre el futbol, vam veure el que era el futbol triangulat en què es trenaven tantes jugades que sovint qui marcava el gol era el menys important perquè la passada li arribava quasi sol davant de porta. Com el que es va produir en la combinació entre Xavi, Alves i Messi el dia del Màlaga. Aquests gols, a conseqüència del bon joc, són els que més satisfan i els que deixen clar que el futbol és un joc col·lectiu. De fet, sempre ho és, ja que l'equip que es tanca al darrere i es defensa panxa enlaire i guanya per una escapada individual en un contraatac, també ho fa per l'esforç de tots.

Tornant a tocar el nostre futbol de cada dia, en les darreres decisions sobre Henry, que ell mateix comparteix i que posen en dubte la seva efectivitat directa, m'hi ha faltat només una variant: que en comptes de resignar-lo a l'extrem esquerre, on ha d'esperar una passada que sovint li neguen –en especial Iniesta, que de tant en tant ocupa aquesta posició–, caldria provar-lo en el lloc d'Ibrahimovic, a veure quina és la seva efectivitat. A vegades un pensa que els davanters centre del Barça tenen massa classe. Un Vila o un Clares, si juguessin ara, potser marcarien molts més gols. Fa la sensació que, amb les ocasions que es creen, un jugador una mica rude, amb el cap fred, que simplement veiés el forat per posar la pilota sense que li calgués ni efectes, ni rosques, ni vaselines, eludint els pals i el cos del porter, es faria un fart de marcar gols.