Una història de feina ben feta

El dia després de l'aturada de Víctor Valdés en un un contra un davant el davanter del València Nikola Zigic, el porter blaugrana va explicar que bona part del seu encert era perquè amb Juan Carlos Unzué estudien com són i què fan els davanters rivals, especialment en les situacions en què Valdés es pot trobar cara a cara amb algun. Una demostració de com han de treballar els que es dediquen professionalment a un esport. Més encara si ho fan en club tan i tan professionalitzat com el Barça. Forma part de la feina. I s'ha de fer bé.

També forma part de la feina dels milers i milers d'esportistes que no només són professionals, que no només no guanyen res per practicar el seu esport, sinó que, en molts casos, a sobre els costa diners, preparar-se tan bé com sigui possible. Com la història que em van explicar un parell de dies després de l'aturada de Valdés i del procés que va ajudar que es produís.

Un directiu, entrenador i encara jugador veterà de tennis de taula, em va explicar com havien preparat una jugadora per afrontar un partit de lliga de la màxima categoria femenina. Un partit que no era d'aquells que mal anomenem de vida o mort, però que ha acabat marcant el present de la jugadora. Un mes abans de l'enfrontament, van dir a la jugadora que aquell dia seria una de les que participarien en el partit i que s'enfrontaria a la jugadora x. A partir de llavors, els entrenaments es van enfocar per fer front a les característiques de la jugadora x –perquè encara que algú ho pugui pensar, no tots els jugadors de tennis de taula juguen igual–. Es van programar entrenaments i partits amb jugadors i jugadores de característiques similars a la jugadora x i es va fer una tasca especial de mentalització.

Arribats a aquest punt, algú pot pensar i tanta feina per aconseguir què? Doncs diverses coses. Primer i més important, fer la feina ben feta, encara que no siguis professional econòmicament parlant. En segon lloc, un triomf individual que va donar el punt decisiu al seu equip en l'enfrontament de la lliga. I en tercer, una convocatòria per anar amb la selecció espanyola cadet a jugar un torneig internacional.

Em sembla que quasi no cal esmentar la satisfacció amb què el directiu, entrenador i jugador veterà m'explicava aquesta història. No calen noms. D'històries com aquesta segur que en passen a centenars. Només ens hem de quedar amb el fet que arreu del país, en esports diferents, hi ha gent que treballa de manera seriosa perquè els apassiona el que fan. També somnien que els seus vailets arribaran lluny, però si no ho aconsegueixen, les petites satisfaccions com la d'aquesta història ja els omplen.