Un dolç somriure

Messi és un jugador excepcional, d'aquells que et fa quedar sense adjectius, però el més important és que crea simpatia, que arrossega adhesions al club, que fa companyonia en un equip que mostra solidaritat. El diamant en un equip que és, tot ell, una joia. Una de les personificacions més completes de la tasca que s'ha fet, i que es fa, a la Masia. Per cert, la ciutat esportiva Joan Gamper, on han d'anar els nanos del planter i tindran un espai concret per educar-se i formar-se, ha de continuar dient-se la Masia. Sigui a les Corts o a Sant Joan Despí, la casa i centre de formació ha de tenir per nom la Masia. Com deien els clàssics, som inquiets moderns i renovadors perquè som tradicionals en el que és de debò. I la Masia és or pur. El somriure d'entremaliat, viu i llest a la cara de Messi és el millor reclam per a la resta de cares dels jugadors que aleshores perden el rictus de tensió existent per mostrar rostres de felicitat i satisfacció. Tota una declaració de principis. Semblant al que feien els jugadors quan va acabar la final de la copa d'handbol, en què van tenir un rival d'allò més digne. La mala cara crispada és un error, en Rutenka no ha de fer de jugador car, de Cristiano, no juga en un equip fet de fatxendes, sinó en una entitat que enamora en la victòria, això és fàcil, i en la derrota. Cosa molt més difícil. El car jugador bielorús d'handbol ha de fer d'Alves, arrancar i aixecar-se tantes vegades com caigui. L'error potser va ser que en el moment de fitxar-lo no li van explicar que ha de mirar la cara d'en Barrufet o de Víctor Tomàs o Iker Romero per veure-hi un somriure d'orella a orella. L'alegria de felicitar-se per haver vençut un rival tan coratjós. I un altre somriure per al Reus Esportiu, llorejat en totes les competicions d'hoquei, malgrat totes les dificultats a dalt de tot. L'hoquei nacional català viu un bon moment, des de la base es fan bé les coses i qui sembra bé, si no hi ha greus tempestes, sempre cull.