ELS MEUS AMICS BARCELONISTES
IMMA MERINO
Chantal Caballeria i Ester Prat
Sempre que arribo a la facultat de lletres de la Universitat de Girona amb una mica de temps, faig una visita al despatx de la Chantal Caballeria i l'Ester Prat per comentar l'estat de la qüestió pel que fa al Barça. A vegades ho faig entre classe i classe. Em consta que no sóc l'única que entra a la secretaria de la facultat per compartir uns moments de barcelonisme abrandat, militant, orgullosament viscut. Dóna energia, encara que la Chantal i l'Ester són unes patidores. Sobretot la Chantal, que un dia em va explicar que ella i la seva mare miren els partits del Barça que fan per la tele arrapades a un coixí amb el qual, quan l'equip contrari s'acosta a l'àrea del Barça, es tapen els ulls. Com si aleshores el partit es convertís en una pel·lícula de terror («mama, por») i els rivals duguessin una destral per matar els seus herois. Això ho fan quan miren el partit per la televisió. Si les coses van maldades o pateixen massa, apaguen la televisió i només tenen la ràdio encesa. Si tampoc ho resisteixen, ho apaguen tot i se'n van al llit. Aleshores, estan pendents dels petards. «Però no te'n pots fiar perquè també poden ser els petards dels malvats del Madrid que celebren els gols dels altres», comenta la Chantal, que reconeix que això no és normal: «Em ve de família. El pare era del Barça, però no era futboler. Però la mare és una fanàtica patidora. A més, tinc un oncle que, quan el Barça juga un partit important, s'enllita a les set del vespre perquè, si ho veiés, no ho podria suportar.»
L'Esther, i jo amb ella, riu sempre que la Chantal explica l'estrès patidor amb el qual afronta els partits del Barça. «Jo també pateixo, però els partits me'ls miro perquè també els disfruto. Si no hagués patit tant abans, tampoc no hauria disfrutat de l'emoció del moment en què Iniesta va marcar el gol al camp del Chelsea. Em sembla que és el moment més intens que he viscut com a barcelonista. I això que els meus primers records forts són els de les lligues que el Barça va guanyar en l'últim partit mentre el Madrid perdia a Tenerife», em va explicar l'Ester no fa gaire un matí a la facultat. Hi va afegir que també és del Barça per ambient familiar: «A casa som les dones les que cridem. El meu pare no ho fa, la meva mare, sí. El meu home no ho fa, jo, sí.» Els primers records de la Chantal, en canvi, són més llunyans en el temps i es lliguen amb el color sèpia del diari Dicen. Es fixava sobretot en Neeskens, el seu heroi d'infància. Han passat molts anys amb molts de patiments i també moltes alegries. «Però els del Barça sempre patim. Som uns insatisfets», vam acordar les tres.