L'hàbitat ideal de Messi i l'equip

Les grans ocasions són l'hàbitat ideal del Barça de Guardiola. I, és clar, de Messi, el jugador més meravellós del món. La golejada que situa el Barça en les semifinals de la lliga de campions, en què l'esperava l'Inter de Mourinho, expressa molt bé el que és avui dia. Un equip que excel·leix en tots els aspectes del joc i que s'estimula en els compromisos més exigents, i que té un jugador que per gust i per ganes marca les diferències com no ho fa cap altre. Amb la pilota i sense, en la combinació i en el contacte, en l'atac i en la defensa, en l'actitud i en la generositat, el Barça està preparat per a qualsevol desafiament. I d'aquí a final de temporada no hi haurà res més que desafiaments apassionants. El partit contra l'Arsenal, és clar, ho va ser.

La discussió sobre la possessió de la pilota ja va quedar resolta a l'Emirates Stadium. A pesar que l'alineació de Wenger feia presagiar una proposta ofensiva a partir de la pilota, l'Arsenal es va reinventar. Va ser valent, però la pilota la va deixar per al Barça. No va ser l'Arsenal que busca la combinació, que elabora jugades, que teixeix el joc a la manera del Barça. Ja no ho havia estat en el partit d'anada, però no estava disposat a ser l'espàrring baquetejat que va ser fa una setmana. Es va plantar al Camp Nou com ho han fet tants altres equips: les línies juntes, la defensa lluny d'Almunia, la pressió molt endins del camp del Barça. Només va trobar dues maneres d'avançar amb la pilota: amb pilotades llargues del porter perquè no tenia manera, per la pressió del Barça, ni intenció de sortir des de darrere amb la pilota jugada; i robant alguna pilota al mig del camp per intentar un contraatac ràpid en superioritat numèrica. El Barça no va badar i no ho va permetre, però va ser possible perquè l'àrbitre Stark va passar per alt una falta a Milito i va permetre un contraatac franc que va culminar Bendtner. A partir d'aquest moment el partit va fer un gir força radical.

El Barça no havia començat tan revolucionat com en el partit d'anada, ni tan sols com contra l'Athletic. Dominava però era poc incisiu. Exercia aquell futbol control que no condueix gaire enlloc si no s'acaben les jugades. Era, doncs, un control més aparent que efectiu. La pressió de l'Arsenal, poc habituat a emprar-la com a sistema bàsic de joc, tampoc no era ofegadora, i el partit anava entrant en una mena de rutina infructuosa. Era un partit força diferent del que s'esperava dels dos equips, sobretot de l'Arsenal: molt de contacte, moltes faltes, poc intercanvi de jugades. Poc ball de saló i molta brega.

Feia falta algun esdeveniment, algun estímul, algun cop d'efecte, algun desafiament que li fes posar una marxa més, que el convidés a posar malícia allà on només hi havia joc acadèmic. Ja l'hem assenyalat. El gol de Bendtner va despertar la bèstia: Primer, Messi, que s'ho va agafar malament i va empatar el partit al cap d'un minut. Després, Messi i companyia. L'equip blaugrana es va activar. Xavi va dirigir igual com ho estava fent, però uns quants metres més endavant. Alves va començar a entrar en joc. Abidal va buscar la ratlla de fons. Pedro i Keita van ser més profunds. I Bojan i Messi van trobar molts més socis. L'argentí va ser el més agraït. Amb dos gols més va portar l'equip a una posició còmoda per a la classificació, va situar-se com a màxim golejador d'aquesta edició de la Champions i va guanyar algun esglaó més en la seva ascensió cap al tron de millor jugador de la història. La flaire de festival s'escampava del camp cap a la graderia. Però va arribar la mitja part.

El pla de Wenger havia quedat desactivat. L'Arsenal s'havia d'exigir alguna cosa més per fer possible el miracle. Ho va fer. Es va proposar mantenir la pressió defensiva però va fer el pas de voler la pilota. Guardiola se'n va adonar aviat. Calia evitar que hi hagués descontrol, massa anades i vingudes. El tècnic català va decidir intervenir. També s'havia lesionat Abidal i no era qüestió d'aventures perilloses. Va fer entrar Touré en el lloc de Bojan. L'Arsenal també rebria una ració de la seva proposta més física. La bèstia que s'havia despertat en el minut 18 no és només una metàfora de gegant futbolístic. El Barça també sap ser-ho en un sentit més literal. Durant molts minuts va ofegar l'Arsenal, que no era mai capaç de construir jugades amb principi i final. Els de Wenger, però, van serrar les dents i van ensenyar les urpes, perquè també en tenen. Altre cop, però, no van poder evitar que el Barça els fes un altre bany en un altre aspecte del joc. I Messi hi va posar la signatura de geni. Amb pilota o sense, l'Arsenal es recordarà d'aquesta eliminatòria amb el Barça. El Camp Nou, feliç i engrescat per al partit de dissabte, també.