TAQUIGOL.
ÀLEX SANTOS
El nou barcelonisme
a l'alça
Set jornades per A la Lliga. Ningú que hagi fet un cop d'ull al calendari pot entendre que al Barça li quedi un camí de roses com l'any passat. Res de res. L'advertència ha arribat des de dins del vestidor, on Guardiola sap millor que ningú que la feina està a mig fer. Malgrat tot, la victòria contra el Madrid també hauria d'ajudar no només a enfortir l'esperit blaugrana, sinó a afeblir el madridista per fer més plàcida la recta final.
S'han fixat en el petit matís amb el qual s'expressa la nova fornada de culers? Desacomplexats i descarats, no diuen això d'anar a veure el Barça, sinó que van a veure guanyar el Barça. Observen el matís? Sí, històricament la gent ha dit que anava al camp a veure l'equip. Ara no, i aquests que només veuen guanyar lligues i copes d'Europa al seu equip, perquè és el que estan fent des que han nascut, no tenen cap mena de vergonya a dir que van al camp a veure guanyar el seu equip. Això, em permetran, genera un petit daltabaix en la família, en la mesura que la prudència, o també reconeguda com a por, ha regnat sempre l'esperit del culer quan la cosa era jugar partits. El barcelonisme tradicional sempre s'ha trobat millor entre partits, quan la pilota ha estat aturada i els mecanismes generadors de pensament i dialèctica barcelonista funcionaven a tota màquina. És a dir, per a un culer tradicional, el partit sovint ha esdevingut una tortura perquè en ell l'equip estava a punt d'acomplir totes les tragèdies que abans havia abocat en ell el seu seguidor.
Ara la cosa és diferent. Al culer tradicional no li ha canviat gaire el perfil, perquè continua veient els partits del seu equip amb l'angoixa de sempre i l'insuportable mal de ventre que l'acompanya. Al seu costat, cohabita un nou seguidor que no entén d'entorns, ni de guerres fratricides, ni li importa el que fa la junta directiva i que només venera la seva entitat, el seu equip i els seus jugadors i se sent tan orgullós dels seus colors que viu eternament en l'optimisme i, quan perd el seu equip, encaixa bé l'ensopegada i pensa que, no només sortirà el sol l'endemà, sinó que se sent cofoi perquè el Barça no ha estalviat ni un gram d'energia per satisfer la seva parròquia.
És interessant observar-los perquè és el nou barcelonisme, allunyat de les pors que han acompanyat històricament el seguidor del club blaugrana, que observa el seu equip amb una confiança que no té res a veure amb la tradició de l'entitat ni del país. Aquest nou pensament, aquesta nova mirada sense la càrrega tradicional del pessimisme, demana pas en una família ancorada sovint en la tragèdia esportiva.
Ara no es va a veure el Barça. Ara es va a veure com guanya. És al·lucinant com, per fi, s'ha pogut girar la truita a Can Barça. No són tots els que s'han sumat a aquesta inèrcia, però la força dels que l'empenyen farà que les seves veus acabin dominant el discurs barcelonista. A ells els interessa la victòria. De fet, hi conviuen des que tenen ús de raó. Però, per sobre de tot, no entenen de guerres, d'enfrontaments, de batusses en l'entitat.
de baixada
L'ÚLTIM clàssic. Laporta acceptava resignat presenciar com a president l'últim clàssic al Bernabéu. L'àrbitre Mejuto González també deia adéu a un clàssic. Al primer li quedarà un gran record, però al segon, no, per fer una feina de molt mala qualitat. El seu arbitratge s'hauria de veure a les escoles de formació de col·legiats com a mostra de com estar a punt de dinamitar un dels grans partits del món. Nefast comiat d'un àrbitre menor.