Luis Suárez

Hi ha coses que no se m'oblidaran mai. Per exemple la primera vegada que vaig poder veure, en viu, jugar Luis Suárez. Això va passar en una freda nit d'hivern del mes de gener del 1970 en un partit d'anada de vuitens de final de l'antiga copa de Fires, Barça-Inter. Perquè els més joves es facin una idea seria una mica com si avui, Déu no ho vulgui, el Barça traspassés Messi a l'Inter i que el dia que tornés al Camp Nou, anéssim a rendir-li honors. Aquella eliminatòria no arribava en un bon moment per als blaugrana. I això que en aquell Barça hi havia gairebé tots els jugadors que tres anys més tard, amb la incorporació de Cruyff, deixaria de ser un equip renyit amb els títols per convertir-se en el campió de lliga.

El cas era que aquell equip no despertava massa entusiasme i per tant bona part de les mirades se centraven en Luisito Suárez. La veritat és que no li recordo un bon partit. Tot i així els llombards, per cert, entrenats aquella temporada per l'altre Herrera, el paraguaià Heriberto Herrera, es van imposar fàcilment per 1-2. Per cert, en aquella edició 1969/70 de la copa de Fires es va produir un fet històric per al futbol català, la participació per primer cop a Europa del Sabadell. Els arlequinats no van passar de la primera eliminatòria que els va enfrontar al Bruges, tot i una meritòria victòria a la Creu Alta per 2-0. Allà van caure, però, per 5-1.

Al Barça tampoc no li van anar millor les coses en aquesta competició i no va superar els vuitens contra l'Inter, tot i que va anar d'un pèl. El partit de tornada es va haver de jugar en dos episodis a San Siro per culpa de la boira. Per cert, recordo haver escoltat aquest partit per la ràdio un migdia, tot sortint de l'escola. I és que en aquells temps els horaris no els posava la tele sinó el sentit comú, i en molts casos, la llum diürna.

M'ha semblat oportú recordar en la vigília d'aquest nou enfrontament amb l'Inter la figura de Suárez, jugador que és una autèntica institució pels interistes. Crec que no seria just que, per excel·lent que sigui el moment que estem vivint, oblidem noms del nostre passat que, salvant les distàncies, potser van tenir el mateix valor que els que avui estan fent gran i triomfant el club. Sóc de la generació que porta l'espina clavada d'haver-se hagut d'empassar una altra mena de dictadura, la dels títols del Madrid, perquè aquí no vam saber fer un equip competitiu fins que va arribar Cruyff. Estic convençut que si no s'hagués venut Suárez, per més enfrontat que estigués amb Kubala, hauríem tingut una joventut molt més feliç. Potser com la dels nostres fills. I, com es poden imaginar, cada cop que ens toca jugar amb l'Inter, no hi puc deixar de pensar.