TAQUIGOL.
ÀLEX SANTOS
Renegar del derbi
a l'alça
El moment del Barça. Arriba el moment del Barça. Comença el compte enrere en la Champions, en què semblava que el camí podria ser molt planer tot just havent eliminat l'Arsenal i havent caigut el Manchester. De cop i volta, sembla que l'Inter acaba de despertar, el Bayern goleja i el Barça sua més del compte per aconseguir punts. Tant és, el moment continua inalterat; líder en la lliga i favorit en la Champions. Ara ja no es pot fallar.
La família espanyolista pretén justificar que contra el Barça no es van esforçar més ni menys que contra altres entitats. Aviam, l'Espanyol viu, com sempre ha estat així, per fer la guitza al Barça, cosa que evidencia com d'insignificant es veu un al costat de l'altre, encara que això pesi en una part molt petitona de la família de l'equip de Cornellà, que voldria que el beneficiari col·lateral no fos el Madrid. Au va, deixem-nos d'hipocresia barata. L'Espanyol viu pel partit del Barça, especialment pel que es juga a casa seva, És la gran data que assenyala en el calendari tot just es fa el sorteig. No passa res per predisposar-se i suggestionar-se tant per a un partit. El Barça ho ha estat fent durant molts anys amb el clàssic.
Però el que sembla sorprenent és que en aquest deliri de martiritzar el Barça, els espanyolistes han estat capaços de posar en risc la seva supervivència, com quan van reservar jugadors per tenir-los per al derbi i van fer el ridícul a Santander. Estava tan ficat en el partit del Barça, que fins i tot van rebre un regal que ni ells mateixos esperaven, com quan el comitè de competició es va inventar encara no se sap ben bé el què i va perdonar la vermella a Kameni. Bé, que no pensi l'Espanyol que per fi s'ha guanyat l'estima dels àrbitres. No, l'ajut era indirecte. Per tant, podrà continuar plorant.
Així, d'una banda es van disposar esportivament per afrontar aquest partit com si fos el darrer de les seves vides. De l'altra, sí que van guanyar la partida al Barça. Fa anys que l'hi han guanyat. És el to ambiental que pren el partit vist pels espanyolistes. El Barça fa anys que renega d'aquest partit, i en part és comprensible perquè sempre ha vist en l'altre equip una mera extensió del Madrid, un filial del principal enemic que li ha crescut a la seva ciutat. Ara, instal·lat fora de la ciutat de Barcelona, el conjunt blaugrana i els seus seguidors l'obvien completament i també el partit de la màxima rivalitat entre tots dos, fins al punt de no referir-s'hi com a derbi barceloní.
El Barça fa anys que no vol mirar als ulls l'altre equip, perquè considera que juga en una altra lliga, a un altre esport, i perquè té unes altres aspiracions. Així, el Barça creu que no pot perdre ni un segon de la seva existència amb una entitat que l'ofèn constantment i que viu només per fer-li la guitza. Acceptat tot això com a vàlid, el resultat és favorable a l'altre equip, l'Espanyol. Què vol dir això? Ben fàcil: que el Barça ha perdut el duel en el derbi i en aquests partits s'hi juguen punts que també atorguen lligues. El Barça faria bé, sense cap mena de dubte, encara que li costi, d'abaixar una mica la mirada i utilitzar les mateixes eines per afrontar el derbi com cal. Les mateixes.
de baixada
El gran caos de la cendra. És decebedora la fragilitat en què esdevé el món en què ens trobem. Un volcà entra en erupció i les seves conseqüències més immediates no són que les poblacions properes puguin desaparèixer, sinó que a milers de quilòmetres el món es col·lapsa pel caos de les seves cendres. I l'esport no n'és aliè. Tenim el Barça anant en autocar a Milà, el GP de Moto GP del Japó suspès i encara no s'ha acabat.