Esportistes i delinqüents

Catalunya viu una situació anormal pel que fa als esports del motor. Des del poder s'ha impulsat tota l'activitat en pista tancada –que ja està bé–, s'ha mig transigit amb les proves de carretera –els ral·lis, que històricament han estat la font dels grans moments de glòria del motor català– i s'ha perseguit legislativament i policialment qualsevol modalitat que pugui erosionar una alzina surera. La consideració més suau que mereix als nostres governants un pilot de trial o d'enduro és d'incívic. Per altres, un malfactor. Ni les victòries de Nani Roma, Marc Coma, Ivan Cervantes, Adam Raga, Laia Sanz o Toni Bou han servit perquè cap dels dos tripartits hagi fet res més enllà de constituir comissions d'estudi. I tan esportistes d'elit són aquests com Dani Pedrosa, Jaume Alguersuari, Toni Elias o Miquel Molina.

Per sort, el talent i la tossuderia dels nostres esportistes de modalitats repudiades han pogut més que les cotilles legals, però tot té un límit. Si aquesta gent no pot entrenar-se, només pot aspirar a millorar durant les competicions. I això porta, indefectiblement, a la falta de competitivitat i a la mediocritat.

Diumenge va començar el campionat estatal de motociclisme i en la categoria cap a la qual tothom mira, els 125 cc, va guanyar un català de 14 anys, Àlex Rins, un català de 15 anys (Maverick Viñales) va ser tercer i un català de 13 anys, Àlex Márquez no va poder competir perquè no tindrà els 14 anys d'edat mínima fins aquesta setmana. Tot això, amb Pol Espargaró i Marc Márquez manant en el mundial i amb desenes de pilots que omplen les graelles. El talent flueix si se l'ajuda, i a la pista raja que fa goig de veure, tant en motos com en monoplaces. Però no sé veure qui pot protagonitzar la continuïtat generacional d'Ivan Cervantes o Toni Bou i en els ral·lis hi ha els mateixos pilots que fa deu anys. La continuïtat, directament, s'ha estroncat. Qui és el relleu natural de Xevi Pons o Dani Solà? Els campionats catalans i estatals estan plens de pilots veterans –alguns encara ràpids– que tenen prou potencial econòmic per pagar-s'ho tot. Aquí no hi ha ajudes ni patrocinadors, que fugen d'un esport que va quedant com un reducte anònim de quatre eixelebrats que, al cap dels anys, s'acaben dedicant als cotxes clàssics. Els trialers i endurers encara ho tenen pitjor, perquè l'únic que es poden enganxar a la moto no és una petita publicitat, sinó la multa del forestal de torn que els va enxampar en un camí un metre més estret del que diu una normativa redactada des d'un despatx –això sí, de color verd– que pagarem entre tots mentre se'ns boteixen cada dia més.