Hàbit, pecat i repte

Encara que el mític gol d'Iniesta al Chelsea tingués gust de gran victòria, el Barça no va guanyar aquell partit. Ni el d'anada una setmana abans, ni cap dels dos de la semifinal de l'any anterior amb el Manchester, ni el de tornada de la semifinal del 2006. Cal anar quatre anys enrere per trobar una victòria del Barça en un partit de semifinals de la lliga de campions, 0-1 a San Siro contra el Milan. Una victòria en set partits. És una crítica? En cap cas. No ho podria ser quan el Barça ha superat dues d'aquestes tres eliminatòries i les ha coronat sempre amb el títol. Ni ho podria ser tampoc quan l'equip blaugrana ha convertit la presència en la penúltima eliminatòria en un fet habitual que, quan no teníem, reclamàvem. El que sí que fa aquesta estadística és constatar una evidència: en les semifinals de la Champions, la victòria va molt cara fins i tot per a l'equip que més guanya. Contra l'Inter van passar moltes coses, algunes per queixar-se'n i d'altres per fer autocrítica, però mai com dimarts el Barça havia semblat tan poc conscient de la dificultat del partit. Guardiola havia ressaltat els dies previs la fortalesa del rival, però per primer cop des que entrena el Barça, també se li va escapar una mirada més enllà: «A veure si podem tenir Iniesta per a la final.» Tampoc això és criticable. Encadenar tres semifinals pot fer caure en el parany de creure que això ja ho tens apamat. L'hàbit fa el pecat. I del pecat surt el nou repte. Després del triomf al Bernabéu, hauria apostat per un desenllaç ràpid de la lliga per abandonament del Madrid, però l'efecte ha estat invers. És el Barça el que sembla que no sap dimensionar prou el molt que encara queda. Res li va millor a l'equip que trobar-se al davant d'un gran i nou repte. Sentirem a parlar de crèdit, del precedent del 2-0 i de tot el que aquest Barça ha fet. Però el primer motiu per creure-hi és que, haver de remuntar dos gols, és de les coses que aquest equip encara no ha fet.