Samaranch, punt final

Començo a tenir seriosos dubtes sobre qui va ser realment el responsable del descobriment de la penicil·lina o de la teoria de la relativitat. Qualsevol dia d'aquests llegirem en algun diari o web o sentirem en alguna cadena de televisió o de ràdio, que va ser Joan Antoni Samaranch el responsable d'aquests dos gran avenços de la història de la humanitat. Més que res, perquè com que ja l'han fet únic responsable de totes les coses bones –de les dolentes, per acció o omissió, ni una, és clar– que han passat en el món de l'esport en els darrers trenta anys, quan posin fi a això hauran de buscar alguna altra cosa. Mai no ens posarem tots d'acord en les valoracions sobre les persones, la seva trajectòria i la seva obra. Quan algú es mor, sembla que sigui de mal gust parlar-ne malament. Mai no m'ha importat gens ni mica ser políticament correcte amb Samaranch. Des de fa molts anys, he escrit moltes coses que em semblava que s'havien de dir sobre ell.

Avui, per acabar, només quatre dades per desmitificar moltes de les històries que s'expliquen sobre Samaranch que, recordem-ho, va ser escollit president del COI el juliol del 1980. Per començar, sobre la Xina. El Comitè Olímpic Xinès va ser reconegut l'octubre del 1979 i va tornar a l'olimpisme en els Jocs d'hivern del 1980. També he llegit que Samaranch va «donar prova de la seva perspicàcia» en posar l'organització dels Jocs de Los Angeles 1984 en mans privades. Els Jocs del 1984 es van concedir l'any 1978. Sobre el fet que Samaranch «va posar les bases per posar fi als boicots» només cal recordar Mijail Gorbatxov i la lluita dels pobles de l'Europa de l'est per acabar amb el mur físic i ideològic que separava dos mons oposats fins i tot en l'esport, o Mandela i el patiment dels sud-africans. Respecte a l'amateurisme, des del 21 d'octubre del 1974 la paraula amateur ja no és en la Carta Olímpica. El diari anglès Daily Mail va escriure després d'aquella reunió del COI de Viena: «L'amateurisme olímpic ha mort aquest vespre a Viena, assassinat pel que hom honorava com a guardià de l'esport: el Comitè Olímpic Internacional.» Pel que fa als diners, el responsable de màrqueting i drets audiovisuals del COI durant quasi tot el mandat de Samaranch, Michael Payne, explica en el llibre Oro olímpico (Lid, 2007), que el fet de separar els Jocs d'estiu i d'hivern va sorgir en una reunió entre Samaranch i el president d'esports de la cadena ABC l'any 1987, quan aquest li va preguntar si hi havia alguna raó per la qual els Jocs s'havien de fer el mateix any. Sobre l'origen de les ofertes pels drets de televisió per més d'uns Jocs, Payne explica que la idea va sortir d'una conversa que va tenir amb el cap d'esports de la cadena australiana Channel 7, Gary Fenton, quan aquest li va explicar que no trobava la manera de fer una oferta per a Atlanta amb la qual li quadressin els números i que, al mateix temps, fos satisfactòria per al COI. Payne li va dir que per què no feia els números ampliant el període de publicitat. Sort que no hi ha una SGAE olímpica, perquè Samaranch hauria d'haver pagat molt en drets d'autor per haver desenvolupat idees d'altres.