L'OBSCUR DEL RETRAT
La veritat et fa lliure
La mort de Samaranch mostra els límits d'aquest país català nostre. Des d'un president unitarista que reclama ser dependent del PSOE i Espanya fins a un èxit de participació per la independència. Era previsible un enterrament quasi reial, desmesurat, de l'Espanya oficial i estatal, perquè, al cap i a la fi, sempre va ser un fidel servidor d'ella i d'ells. En tot i per a tot. Per ideologia i pels càrrecs polítics que va ocupar, de president de la Diputació de Barcelona a ambaixador a Moscou. Després va nedar entre aigües i ja per sempre més va viure correctament en la transició democràtica i les seves conseqüències. El que va fer des del Partit Comunista fins als més preclars seguidors de la dictadura franquista. Per família, posició social i la violència soferta durant la guerra, quan la seva vida va perillar, i pel temor que mai més va superar, la continuïtat política el va dur a saber adaptar-se als nous temps. Res a dir. La crítica és per la seva gestió esportiva. Plena de clarobscurs, si bé d'ell és gairebé tot el mèrit dels Jocs del 92 a Barcelona, també ho és que va ser un obstacle personal, ideològic i polític que amb intenció manifesta, amb malícia, va posar pals a les rodes a qualsevol via del reconeixement oficial de l'esport català. I ni es va recordar que l'hoquei sobre patins va ser l'esport que li va servir de trampolí per entrar en un món on arribaria dalt de tot, el COI. No va fer-lo ni esport d'exhibició!
A la final de Chamartín necessitem gent apassionada, força, bon joc i molt seny. La fita és dura d'assolir i el resultat marcarà el que queda de temporada. Però hi som. Sigui com vulgui, l'espectacle d'aquests temps on hem estat cobejats i llorejats com mai cap club del món és inoblidable. El cicle no està ni de bon tros acabat i la carnadura de tot continua a la Masia. Cal confiar, continuar i no perdre de la memòria, que només des de la creació permanent un club creix i es fa gran. La resta és banal. Fins i tot guanyant.