Entrenadors

He tingut la sort de conèixer molts entrenadors de futbol. Veterans, joves, amb ganes de protagonisme, discrets, amb discursos llaminers per fer-ne titulars, poc comunicatius, simpàtics, antipàtics, bons i dolents. Per descomptat que quan dic conèixer em refereixo com a periodista. I és que sempre he pensat que una cosa és un entrenador a dins del vestidor i l'altra a fora.

Parlant de l'entrenador de portes enfora, confesso que sempre he sentit un cert rebuig per aquells que es vanten, davant d'un compromís de gran tensió, de saber focalitzar tota l'atenció sobre ells i descarregar-la als seus jugadors. Com en tot, hi ha molts estils per fer això, però em temo que només en funciona un: el de fer-la o dir-la com més grossa millor.

Des que el Barça va saber que havia de jugar contra l'Inter, en el sentiment blaugrana va imperar clarament la idea que més que contra un equip d'onze bons futbolistes, s'havia de jugar contra un personatge pel·licular que amb prou feines va donar puntades a una pilota quan era jove. I això no és casual, es fruit d'una estratègia que busca clarament rebaixar la pressió als que en teoria els hauria de tocar patir-la. En fi, res de l'altre món. La cosa és si d'alguna manera és ètic aplicar-ho i sobretot l'estil de com fer-ho. En el cas de Mourinho és clar. I em pregunto: els que trien aquests recursos, no serà en el fons que el que estan reconeixent és que el seu equip és feble per fer front a situacions emocionals fortes? Me'n guardaré molt de parlar de tècniques per esperonar esportistes davant d'una fita transcendental, però què volen que els digui, això del Mourinho que per a mi és una imitació mal feta d'Helenio Herrera o fins i tot del Clemente de l'època de l'Athletic, ho trobo un menyspreu a l'essència de l'esport.

I no vull dir que tots aquests entrenadors que utilitzen aquesta metodologia per escalfar l'ambient en benefici propi no siguin dins del vestidor uns grandíssims professionals. Segur que ho són perquè han guanyat títols i, el que és més important, la majoria de jugadors en parlen meravelles, d'ells. El que passa és que la seva feina, com la de qualsevol professional d'una entitat, també ha de tenir en consideració la projecció que té cap a l'exterior, sigui a través dels mitjans de comunicació, el contacte directe amb els aficionats o les actituds en públic. És clar que també sobre això n'haurien de fer algun pensament els directius dels clubs.

Una de les imatges que més agraeixo en una transmissió és l'encaixada de mans entre entrenadors al final del partit. El dia que no la poden captar els realitzadors la trobo a faltar. Per exemple dimecres al Camp Nou. A canvi vam poder veure un Mourinho fent una coreografia exagerada, que, si us plau, no es pot comparar, com algú ha fet, amb la celebració de Guardiola ara fa un any al camp del Chelsea per celebrar el gol d'Iniesta.