Estadi Olímpic Lluís Companys

A les figures històriques se les ha de tractar amb justícia, valorant el seu pas pel món públic tant pel que han deixat com pel que han impedit. Dit això, considero que debatre si cal –o sobra– dedicar un carrer, una plaça o un estadi sencer a Joan Antoni Samaranch és necessari i profitós. És necessari perquè si l'immens llegat de Samaranch pot ser cent per cent positiu vist des de Lausana, la visió catalana és plural i matisada, perquè així era el personatge i així és aquest país. I és profitós perquè el contrast d'opinions obligarà alguns a treure's un cop més la careta.

De fet, el PP i Ciudadanos ja s'han desemmascarat tot sols amb un repugnant intent d'instrumentalització de la figura de Samaranch amb finalitats polítiques per –un altre cop– intentar enfrontar la societat catalana. Pretendre donar el nom de Joan Antoni Samaranch a l'estadi olímpic Lluís Companys només respon a la malaltissa obsessió espanyolitzadora, vorejant la xenofòbia, que practiquen per acció o omissió aquestes formacions polítiques. Primer, perquè l'estadi ja té un nom, consensuat per tothom en el seu moment. Segon, perquè no sé de quina autoritat s'investeixen Alberto Fernández-Díaz i Albert Rivera per revocar la memòria de l'únic president de govern legítim i democràtic assassinat en l'Europa del segle XX. I tercer, perquè tant que s'omplen la boca d'espanyolitat i repudien qualsevol identitat que no sigui l'espanyola, haurien de saber que no hi ha millor foment de l'independentisme sociològic que anar refregant per la cara del personal que Samaranch pertanyia al bàndol dels que va guanyar la guerra i Companys va ser un perdedor amb totes les lletres i que va pagar la derrota amb la vida. 70 anys més tard, és tenir molta mala idea –per ser suau– plantejar el que plantegen.

Establir qui va ser més important per a Catalunya és ridícul, però el full de serveis de Companys està dedicat exclusivament a Catalunya (i Barcelona n'és la capital) i en la de Samaranch només hi ha un parell de capítols, un (importantíssim, sí), el dels Jocs de Barcelona, al costat d'una mala jugada imperdonable, la modificació de la Carta Olímpica feta el 1996 per impedir que nacions sense estat (com Catalunya, de moment) poguessin demanar l'ingrés en el moviment olímpic. Posar el nom de Companys a l'estadi té el suport unànime de tot l'arc sociològic i polític que té Catalunya com a referent d'identitat. Per això, als que propugnen un canvi se'ls veu la bruna pota del llop sota la blanca pell de xai.