Instrumentalitzar el soci

Enfilem la recta final del procés electoral del Barça i observo com la figura del soci és ja, en boca d'alguns dels precandidats, un instrument per guanyar el vot més que el principal receptor d'un programa, que és el que convindria que fos. S'entén que es posi l'èmfasi en la part social del club perquè és el gran fracàs que ha patentat Joan Laporta, incapaç de complir els compromisos anunciats als socis quan operava des de l'oposició i nefast en la gestió de les relacions personals en la junta, que ha acabat dividida i fent el ridícul en l'intent frustrat de fabricar una candidatura continuista única i sòlida. Però els aspirants hauran d'anar molt en compte en aquest terreny. Laporta ha generat una decepció històrica en l'àmbit dels comportaments. Mai un candidat va alimentar expectatives de participació social com Laporta abans del 2003 – va arribar a dir que l'assemblea era com l'Inserso per després acabar utilitzant-la en benefici propi– i mai, des del poder, un president s'ha distanciat tant dels propietaris del club com Laporta. Només així s'entén el rebuig que genera, tot i tenir a la vitrina més títols que cap altre en set anys. Els candidats han de saber que el marge de credibilitat que atorgarà el soci serà ben curt, perquè el got està ple. És a dir, pocs decidiran el vot a canvi de poder dissenyar el carnet, escollir una samarreta, batejar una instal·lació o servir-se d'una agència de viatges pròpia del club. Ja no cola. Encarrilat el capítol esportiu, determinaran les sensacions, la manera d'explicar les coses o el grau de normalitat que palpi la gent, que escollirà segons qui li generi més fe. Només Rosell i Benedito van denunciar amb fermesa la desviació de Laporta; la resta en va ser còmplice. Ara, quan alguns parlen de posar fi a l'absolutisme haurien d'explicar què van fer, des de dins, per evitar-ho. I tots, inclosos Rosell i Benedito, si guanyen, hauran de respondre amb fets. Només valdran els fets.