El molt que hi ha en joc

Eric Abidal va muntar ahir un dinar de germanor a casa seva. El defensa francès és qui, fa un any i mig, va dir que al vestidor blaugrana hi faltava companyonia, que la relació entre tothom era bona, però que no s'estrenyien lligams més enllà del futbol i que, a la gespa, això es notava. El que ha canviat entre el temps no tan llunyà d'aquelles paraules d'Abidal –ja en l'era de Guardiola– i aquesta època en què no passen quinze dies sense que sapiguem que els jugadors del Barça s'han tornat a entaular junts, no és que ara tots siguin la mar d'amics i abans no, sinó que l'equip ara és guanyador i aleshores encara no. En la victòria tot és més fàcil, incloses les relacions personals i les ganes de dinar o sopar amb la mateixa gent que ja veus cada dia, però que no et canses de veure si les cares són de felicitat. La lliga que diumenge es juga el Barça és la més cara de la història i la que més gust farà de guanyar en resposta a inversions faraòniques, mentides mediàtiques, manipulacions arbitrals i ganes de fer mal d'alguns rivals, entre altres greuges. Però és sobretot una lliga crucial per a l'equip, aferrat a aquest títol després del desencís amb l'Inter. Si diumenge una desgràcia impedís al Barça ser campió, l'equip mereixeria l'aplaudiment que Guardiola fa dies que li dóna i no caldria discutir models ni cremar res, però tan segur com això ho és que, per a la plantilla, tancar el curs sense aquesta alegria seria un cop baixíssim de dimensions anímiques incalculables. Els guanyadors no volen ser aplaudits per l'esforç, sinó perquè l'esforç els ha dut a la victòria. Per això, s'agraeix que facin pinya i es conjurin per guanyar el Valladolid. El dinar d'ahir és tota una declaració que ells sí que estan pel que s'ha d'estar i són conscients del molt que hi ha en joc. Hauria de ser evident, però és remarcable veient que fitxatges i eleccions fan ja el soroll que els suposàvem per quan el teló fos abaixat.