Que juguin els altres

Perquè l'Inter guanyi un partit només hi ha una cosa imprescindible: que el rival vulgui jugar a futbol. El Bayern ho va intentar. A partir d'aquí, l'Inter va tenir més de mig partit guanyat. S'ha de dir, abans de continuar, que quan dic Inter no em refereixo tant a l'històric club italià que va guanyar la seva última copa d'Europa amb Helenio Herrera a la banqueta, em refereixo a l'equip que entrena actualment José Mourinho, en el sentit que l'equip ja està completament modelat pel tècnic portuguès, de manera que no hi ha cap diferència substancial entre l'Inter actual i el Chelsea que entrenava ell; és un altre equip a la seva mida: sense grans estrelles mundials, jugadors rebotats d'altres clubs, de perfil mercenari per lluitar contra el món, defensa i mig camp de pedra i un punta sense pietat. Aclarit això, continuem.

Mourinho va complir al peu de la lletra ahir al Bernabéu aquella frase que va popularitzar Luis Aragonés: «Les finals no es juguen, es guanyen.» Sí, la va guanyar sense jugar. Per cert, que abans de jugar la final de l'any passat a Roma, algun periodista va plantejar aquesta màxima a Pep Guardiola i el tècnic català va dir que ell no concep cap final ni cap partit de futbol sense jugar per poder guanyar. Ja ho sabíem, que aquesta és només la primera de les diferències fonamentals entre Mourinho i Guardiola, però ahir ho van poder comprovar milions d'espectadors de tot el món, sobretot si també l'any passat van veure el 2-0 del Barça al Manchester United. En fi, tornem al que va passar ahir al Bernabéu. L'Inter va guanyar sense jugar. I el Bayern de Louis van Gaal li ho va posar fàcil pel simple fet de voler agafar la pilota i anar-se'n cap a la porteria de Julio César. No ho podrem saber mai, ja. Però, què hauria passat ahir si el Bayern tampoc no hagués volgut agafar la pilota i passar-se-la en direcció a l'àrea rival? Què passarà el dia que l'Inter jugui un partit decisiu davant d'un mirall? Res. Menys que res. Que la mateixa imatge reflectida cara a cara s'autodestruirà, així com l'antimatèria té la seva manera de fer-se invisible convertint-se en un forat negre. La història del partit va ser una crònica anunciada de l'autodestrucció del Bayern, ho va ser des del moment que va començar la seva primera jugada d'atac. I això que no ho va fer d'una manera inconscient, que no se'n va anar a l'atac com el que busca aventures. Ho va fer amb peus de plom, avançant passada a passada, obrint la pilota sempre cap a la banda dreta, la de Robben, l'únic jugador capaç de desactivar amb un rampell d'imaginació i genialitat als peus la paret defensiva negre i blava. L'Inter ni tan sols feia la pressió ofegadora que fan altres equips de tall defensiu per robar ràpidament la pilota i llançar-se a l'atac. No. Esperava ordenadament amb dues línies de quatre i Cambiasso basculant entremig. No buscava una errada dels alemanys en la passada en zona de construcció. Simplement buscava que les línies del Bayern es desordenessin en l'intent de crear espais per trobar una bona jugada d'atac. No buscava ni tan sols un contraatac ràpid amb superioritat numèrica, perquè aquesta superioritat automàticament es podria convertir en una inferioritat en defensa si la jugada no sortia bé. L'equip de Mourinho té dos jugadors especialitzats a sembrar el pànic a pesar de combatre contra més defenses: Sneijder i Diego Milito. Si els acompanyen Eto'o i Pandev ja és massa gent. Millor que es quedin a vigilar. Milito va ser el culminador perfecte del pla de Mourinho. L'entrenador portuguès va derrotar el seu vell mestre i ara té via lliure per expandir el seu ego immens per tot el planeta Futbol. No és el rei del futbol, però ara com ara se sent el rei de la festa.

L'ambició, en l'Inter, en qualsevol equip de Mourinho, no és una qüestió futbolística de l'equip, és una qüestió personal de l'entrenador. El seu gran mèrit és convèncer els jugadors que l'han de seguir cegament fins al final, fins al límit. Convèncer un golejador com Eto'o que per a l'equip és millor que jugui de mig defensiu i de lateral dret quan cal, que cal sovint. Al Real Madrid, que sembla que és la seva pròxima destinació, volen, com ell, guanyar. Abans que res, hauran d'ampliar el vestidor perquè els egos hi càpiguen. I després... Serem aquí per veure-ho i viure-ho. Ara arriba el mundial per distreure'ns una mica.