arran de terra
MARC BATALLER
La precampanya de la desafecció
Aquests últims dies estem assistint a un bombardeig d'informacions sobre el cas Pretòria i el cas Millet. La política està sortint esquitxada per tot arreu i la desafecció cada dia guanya més adeptes. El joc brut sembla que s'imposa en certes institucions i la gent cada vegada està més cansada dels governants. Fins i tot, les enquestes indiquen que la política s'ha convertit en un dels principals maldecaps dels ciutadans. I en lloc d'intentar reconduir la situació, els partits opten per tirar-se més merda i creen una comissió al Parlament per investigar un possible finançament irregular de CDC relacionat amb el Palau de la Música. Evidentment, això no afavorirà a recuperar la confiança en tot aquest món. El problema, com explica l'actor Sergi López en la seva magnífica obra Non solum, és que els polítics sempre es pensen que la culpa és dels «altres». Llegint aquestes línies, algú es pot preguntar què pinta aquest article polític en un diari esportiu? Doncs per què la política, a vegades, té força semblances amb l'esport i, últimament, ho estem veient en la precampanya del Barça, en què els draps bruts surten a la llum pública com bolets. Sembla que tot és vàlid per aconseguir un vot, una consigna que alguns polítics coneixen molt bé. El suposat episodi de frau i corrupció batejat com el cas Brasília, en què es va acusar una empresa de Sandro Rosell d'estar-hi implicada i la posterior demanda que Rosell va presentar contra Marc Ingla és només un dels exemples. També hi ha els virulents atacs que Joan Laporta ha dirigit bàsicament a Rosell o la denúncia que ha fet el mateix equip de Rosell perquè suposadament la junta electoral els discrimina. En definitiva, aquests dies el pim, pam, pum ha estat més a l'ordre del dia que no pas els projectes esportius que cada llista pregonava, i s'ha de reconèixer que el principal blanc de les crítiques ha estat Sandro Rosell, el gran favorit. És un mal camí que pot provocar la mateixa desafecció que en la política i que esperem que es recondueixi quan els precandidats hagin passat el tall –avui s'acaba el termini per presentar les 2.095 signatures necessàries– i només quedin oficialment ja els candidats.
Tota aquesta tessitura, però, podria tenir una explicació. L'equip de Guardiola és tan i tan bo que ningú no el discuteix i, a diferència d'altres campanyes, l'entrenador és intocable i ningú s'atreveix, només faltaria, a buscar-li substitut. Tampoc no es parla gaire de fitxatges i ja no hi ha noms mediàtics com va passar el 2003 –tothom recorda el cas Beckham–. Potser per això alguns han entès (malament) que l'única manera de guanyar és atacar el contrari, encara que posin en risc la institució.