Avenços irrenunciables

No sabem quins conills voldran treure's del barret d'aquí al 13 de juny els quatre candidats a presidir el Barça. El que sí que podem intuir amb escàs marge d'error és que, aquest cop, presentar-se davant els socis amb un Beckham sota el braç no donaria les rendes electorals que l'any 2003 va donar al Laporta, Rosell, Ingla, Soriano, Godall, Vicens, Ferrer i Benedito, quan tots estaven a la mateixa trinxera.

Aquests dies és fàcil sentir dir que aquesta precampanya és avorrida, que falta aquella alegria dels noms propis que tradicionalment enllustraven els tiquets electorals, que la bona marxa de l'equip o el crèdit il·limitat de Guardiola ha deixat els aspirants sense una de les cartes més valuoses per jugar la partida electoral. Certament és una novetat, però, si m'ho permeten, també és un descans.

Si ja és complicat per a un entrenador o un secretari tècnic fitxar el jugador triat i que funcioni com esperaven, tenint com tenen la plantilla al cap, coneixent amb precisió el grup i les necessitats de l'equip, podent explicar a l'interessat quin és el pla i valorar el seu grau de compromís, i sabent què poden oferir sense desequilibrar l'economia ni la plantilla, què es pot esperar d'un fitxatge triat sense aquesta informació essencial i amb l'objectiu primordial –o únic– d'il·lusionar el votant.

La qüestió és que la feina de tants i tants barcelonistes al llarg de més d'onze dècades ha anat creant, enriquint i millorant el model de club. Els seus valors, les aspiracions, el compromís amb Catalunya, la propietat social, el govern democràtic, el Camp Nou, els estatuts, el museu, la Masia, la ciutat esportiva són elements que s'han anat incorporant al disc dur del barcelonisme i, en la mesura que han generat un consens general, s'han convertit en inqüestionables.

Els set anys de mandat de Joan Laporta n'han incorporat de nous. Avui, poca gent discuteix la virtut de l'acord amb l'Unicef, perquè dóna una dimensió global al Més que un club i alhora és una campanya d'imatge permanent que atrau aficionats, patrocinadors i negoci (màrqueting solidari). Res no és permanent, però aquesta solidaritat global és un tret diferencial que el barcelonisme valora molt i que pot esdevenir identitari.

Amb tot, el punt fort de l'èxit d'aquest mandat ha estat el model esportiu, que ha portat el Barça al seu millor moment quant a títols, imatge i rol internacional. Els elements clau són l'estil vocacionalment ofensiu introduït amb el dream team, millorat amb Rijkaard i perfeccionat per Guardiola; la connexió Masia-Camp Nou, progressiva en l'era de Cruyff, massiva i irrenunciable ara; i, darrere de tot (no és casual), el protagonisme dels tècnics –els professionals– en les decisions esportives.

Al contrari del que passa en el Real Madrid de Florentino, en el Barça fitxen els tècnics, no el president o els directius. El secretari tècnic, d'acord amb l'entrenador, vetlla per la coherència de la plantilla, pel mitjà termini, per la continuïtat i la identitat del model. Ell és el responsable i orienta, aconsella i proposa a la junta; no al revés. Això ha estat decisiu.

En aquestes eleccions, tots els candidats voten Guardiola, però una cosa és apuntar-se al carro guanyador i una altra diferent és estirar aquest carro, creure't la filosofia, respectar el mètode, fidelitzar el model, en els bons moments i en els dolents, i aquí no hi ha unanimitat per molt que alguns facin teatre d'aquell que li agrada a Mourinho.