El descens del Voltregà

No em puc treure del cap les imatges d'uns adolescents plorant dimarts a la nit a Sant Hipòlit després que el seu Voltregà quedés sentenciat a baixar de categoria, en empatar a casa amb el Barça. Segurament són les mateixes llàgrimes de pena que a un aficionat, no hi fa l'edat, se li poden escapar pel club dels seus amors, sigui de l'esport que sigui, en el moment d'una derrota amb conseqüències fatals.

Passa, però, que el cas del Voltregà és especial. Tan especial com que mai, des que es va començar a jugar la lliga d'hoquei sobre patins, havia perdut la categoria. Com molt bé es diu aquests dies, és una mena d'Athletic de Bilbao de l'hoquei sobre patins. Aquest descens de categoria, escenificat per les llàgrimes que ens oferien les imatges de televisió, també m'ha dolgut, especialment perquè sempre he tingut consciència que hi ha entitats que el seu nom és gairebé sinònim de l'esport en què competeixen. Sense desmerèixer els altres clubs catalans, i només a tall d'exemple, seria com la Penya i el bàsquet, el BM Granollers i l'handbol, la Santboiana i el rugbi i, sens dubte, el Voltregà i l'hoquei sobre patins.

També hi ha una altra raó, entre personal i històrica, que em fa lamentar profundament aquesta pèrdua de categoria. L'any 1974, sent jo encara estudiant de l'antiga Escola de Ràdio Joventut de Barcelona, em van fer el primer encàrrec professional. Em van enviar una nit del mes de març a cobrir el partit Voltregà-Barça en què si guanyaven els osonencs es proclamarien campions de lliga. El partit es jugava a la pista aleshores descoberta de les instal·lacions Oliveras de la Riva de Sant Hipòlit. Feia un fred que pelava. L'equip format (l'he recordat sense necessitat de buscar a l'hemeroteca) per Cabanas, Humberto Ferrer, Ordeig, Nogué i Recio, amb Pere Gallén a la banqueta, va derrotar clarament el blaugrana i es va proclamar per segon cop en la seva història campió de lliga. Era una victòria que marcava l'inici d'una època gloriosa per al club. Recordo encara la meva crònica des del telèfon de fitxes del bar, amb la veu tremolosa, no sé si pel fet o pels nervis del debut, informant a l'audiència del programa Al mil por mil de José Maria Pallardó que el Voltregà s'havia proclamat campió de lliga. Això no ho podré oblidar mai. Per això, quan vaig veure aquells nois decebuts, de seguida em va venir a la memòria l'eufòria dels que segurament serien els seus avis i que aquella nit del mes de març del 1974 eren a la graderia de la pista descoberta. Són les dues cares que té l'esport i ara toca la lletja.

Estic segur, però, que quan passi aquesta decepció, i això no trigarà gaire, la realitat del dia a dia de l'hoquei a Sant Hipòlit generarà prou energia per tirar endavant i recuperar el que s'ha perdut. Una realitat que la trobem en un club que en els últims anys ha donat alguns dels millors jugadors de l'hoquei mundial, que té un equip femení que la temporada passada s'ho va emportar tot, i tot això en una població que encara no arriba als 4.000 habitants i on segurament hi hagi la ràtio d'estics i patins per persona més alta del planeta.