L'OBSCUR DEL RETRAT
El Barça, reclam per a tot
Per raons d'interès personal, i també per turisme, vaig veure a Nicòsia (Xipre) el Valladolid-Barça en una casa d'apostes. Estava al bell mig d'un considerable sidral polític ensopit, amb passions adormides d'enfrontaments no llunyans en una guerra no oblidada, lúcidament amagada al fons de les consciències davant l'esquer de la Unió Europea, en una de les darreres fronteres d'Europa on tanques, garites i soldats de l'ONU fan de mediadors entre dues comunitats separades al mig d'una ciutat.
Hi havia un munt de gent d'arreu del món, des de fugitius de la fam dels tres continents que voregen l'illa, fins a aficionats que anaven, ras i curt, a veure partits de futbol. De nou pantalles, en començar el partit, dues de les tres principals estaven endollades a la retransmissió del Barça des d'una televisió grega. L'altra passava el Liverpool. Cada vegada que intervenia Eto'o o Iniesta se sentia un «oh!» d'admiració, i el punt culminant va ser quan va entrar Messi. Arreu es veuen anuncis d'ell, i encara també algun de Ronaldinho de blaugrana. En acabar el duel la sala es va mig buidar, per l'hora, eren les 11, i per la quantia de les apostes. Tant a la part grega com a la part turca, les samarretes que més es veuen són les del Barça, amb la creu, malgrat que hi hagi una veritable presència musulmana a la zona turca. I la ciutat partida. Una barbaritat que és a la ment de molta gent. Una frontera mental que fa por. Arreglarà algun dia Europa aquest despropòsit? Una fossa entre gent veïna basada en el dolor, la violència, la venjança, les diferències culturals i ètniques i unes religions que es donen l'esquena.
Dins de tanta estultícia, un fet comú. Una admiració increïble pel Barça que ens va portar a poder parlar de Catalunya. Admiren que juguem des de la raó i el diàleg. I el lema d'UNICEF és la troballa més genial que hom podia idear.