TRIBUNA DESCOBERTA
SANTI CARRERAS
Prudència
Hi ha evidències que no cal demostrar. Que el Barça té ara mateix un avantatge en la lliga que li permetrà sortir del Bernabéu líder, passi el que passi dissabte, ningú no ho pot dubtar. Ni que sigui un periodista. Aquestes últimes setmanes s'ha pogut llegir i sentir de tot. Sense vergonya. Malauradament, la passió i els colors, el partidisme accentuat i barroer és moneda de canvi en el periodisme esportiu actual. Segons quines preguntes o informacions que s'escolten, sents vergonya aliena. Es barreja la propaganda amb el que hauria de ser informació. Ja no hi ha cap frontera. Ni cal. Tot s'hi val. Si el prestigi i la credibilitat s'han de guanyar de mica en mica, dia a dia en qualsevol àmbit, en el periodisme esportiu es pot negar el que el dia abans s'afirmava. Tot sigui en nom de la passió i d'uns colors. Hi ha preguntes que més valdria no plantejar-les tal com es fan. No mereixen resposta. Són una pèrdua de temps. Cansa molt que sovint ens vulguin fer passar bou per bèstia grossa. Als receptors d'aquests missatges i als mateixos protagonistes, els ha de tornar més que la ceba. A vegades, més d'un demostra una paciència de sant.
Encara que sigui per un simple partit de futbol. Només això, per un partit de futbol caldria mantenir les formes. Sentir la pregunta que fan al porter del Real Madrid Casillas, sobre la por del Barça del partit de dissabte i la resposta del madrileny ja retraten l'un i l'altre. La discreció i la intel·ligència del porter contrasten amb les del preguntador. És difícil poder-ne dir periodista. Em sap greu. Passa allà, però també passa aquí. S'organitzen campanyes sense cap altra consistència que la contundència dels plantejaments. Sembla que qui més crida més raó té. Qui la diu més grossa, guanya.
Casillas i tots els jugadors del Real Madrid, del primer a l'últim, es canviaven ara mateix pels del Barça. Ara i fa tres mesos. I quatre. Per la seva posició en la lliga, per la feina que han fet i pel futbol que han jugat. Tots ho reconeixen. Alguns amb la boca petita i d'altres, obertament, com Casillas. Ja n'hi ha prou de buscar enemics on hi ha adversaris esportius. Qui no ho vulgui entendre o l'encegui una rivalitat mal entesa, malgrat tenir un micròfon a la mà, acaba preguntant a Casillas pel «canguelo del Barça» i es queda tan ample. No per la contundència de la pregunta, sinó per la prudència i intel·ligència de la resposta. I, sense miraments, assegura que ell té amics al Barça. A vegades ens cal aprendre dels esportistes. I que consti que el Barça sortirà líder del Bernabéu.