l'ENDEMÀ DE LA FIRA
JOAN MARTÍ
La fam mou muntanyes
Els cèlebres petits detalls decideixen les finals ajustades, els partits importants, aquells en què la por i l'emoció es mesclen. N'hi ha molts, de petits detalls, i la suma de tots ells provoquen una sinergia que decanta la balança. De vegades és complicat discernir quin ha estat el petit detall més gran que ha enlairat un equip i que ha provocat la desfeta del seu rival. En la final de la lliga europea d'hoquei sobre patins de diumenge entre el Reus i el Vic els travessers van tenir influència. El gol de Gual a 52 segons del final del temps reglamentari va forçar la pròrroga i va donar aire al Reus. Però, al meu entendre, el que va marcar la diferència van ser els estats d'ànim, l'actitud, la concentració o en el cantó oposat la desconcentració, l'excés. El Vic, paradoxalment, va començar a perdre el títol quan va fer el 2-0 i semblava que el tingués gairebé a la butxaca. Fins aquell moment havia cedit la iniciativa al Reus, que duia el pes, però mantenia un rigor defensiu excel·lent, adobat amb les bones aturades del seu porter Sergi Fernández. Amb el 2-0 va badar i el Reus, que havia persistit durant tot el partit en el seu esperit atacant, va donar el primer cop amb un gol de Jordi Garcia, un dels més importants de la seva cursa esportiva. La diferència continuava sent d'un gol a favor dels osonencs, però l'estat mental ja havia estat alterat. El Reus s'ho creia més que mai i el Vic va començar a tenir por, una por poc justificable quantitativament, però plenament justificada per la fam del rival. L'equip de Pujalte va passar de cedir la iniciativa a regalar la bola, perquè no hi va haver cap jugador capaç d'aguantar-la. I la pressió física i mental del Reus va ser fortíssima. Aquí va raure la gran diferència entre els dos conjunts. El temps mort de Figueroa a poc més de 3 minuts del final va acabar d'asserenar l'ímpetu dels roig-i-negres i va permetre que els jugadors processessin amb més fredor els impulsos més primaris. En una jugada fantàstica al primer toc, Gual va forçar la pròrroga, en la qual els jugadors del Vic es van preguntar una i mil vegades com havien pogut deixar escapar la copa. A partir d'aquell moment, va passar el que va passar i malgrat la superioritat dels roig-i-negres evident durant aquells minuts, es va arribar als penals, la gran loteria. El Reus es mereix el títol, perquè té un gran equip, perquè va ser el millor durant tot el cap de setmana, perquè va eliminar el campió i va apallissar l'amfitrió, i perquè en els últims anys havia rebut diverses patacades similars a la que va haver de digerir el Vic diumenge. Les grans finals es comencen a guanyar a partir de les derrotes.