Les misèries de sempre

a l'alça

Gelat de Briatore. Un cop acabada la cursa a Montmeló, restaven inquiets els periodistes esperant a l'hospitality de Renault que aparegués Fernando Alonso. Com si es tractés d'un compte enrere, Flavio Briatore, el cap de l'equip, va encetar un gelat de vainilla amb xocolata quan començava a parlar Alonso. Darrere del pilot, Briatore feia l'última mossegada al gelat quan la breu conferència informativa es donava per conclosa.

Un partit que feia pensar en un 7-1 acaba 3-3. N'hem vist tants ja al Camp Nou i amb el Barça de visitant... Quan vas confiat, passa que caus en la mediocritat i perds. El Barça que celebra els títols abans d'hora, sempre els perd. Tot anava bé fins que es van perdre els papers: a l'entorn, a la graderia, a la gespa i a la banqueta. El Barça mai no guanya res sense esforç. Mai no li regalen res. Recordem, si no, el que va fer l'àrbitre del partit, Fernando Teixeira Vitienes, un dels miserables de sempre: una jugada amb expulsió com tantes i tantes que cada diumenge es veuen a l'àrea del Madrid sense que s'aturi el joc, una falta amb targeta a Alves que encara no hem trobat i sí, aquest cop sí, s'havien de jugar els minuts de temps afegit. Hem assistit als dos últims partits del Madrid amb àrbitres potser amb el cor trencat que no volien que l'entitat madridista patís més (2-6 contra el Barça i 3-0 contra el València) i no van permetre jugar el temps afegit. Res. Ni un segon. Els més confiats pensen que no calia, que ja havien patit massa. No hagués passat el mateix amb el Barça. Prova d'això, no calia esperar gaire: Teixeira Vitienes volia que es juguessin tots els segons del partit que ell creia que encara s'havien de disputar. Aquesta continua sent la diferència.

Però n'hi ha d'altres. I afecten directament el club, la seva manera de ser i d'enfocar la vida. És aquest posat tan fatxenda de no respectar els rivals mentre es critica la mateixa actitud a casa dels altres. El Barça prepartit contra el Vila-real és la fotografia més allunyada de la humilitat amb la qual s'ha construït aquest nou equip de les cendres del passat més recent. Però tant és, no hi ha manera d'aprendre'n. Potser el cop ha arribat en el millor moment i pot resultar de toc d'atenció per a cites imminents, la primera de les quals demà a València en la final de la copa del Rei. Aquest torneig que des de fa setmanes es considera que és al sarró, comença a veure's borrós. Les lesions, que no havien aparegut durant la temporada, s'amunteguen en el moment més crític. Aquest fet ajudarà el culer a tornar a la posició més reflexiva i cautelosa, allà on, sense caure en la depressió o el pessimisme, s'observa una disputa esportiva sense pensar que el rival no compta. Res de triplets ni trèvols. Ja n'hi ha prou d'actituds gens humils. La garrotada del Vila-real ha d'ajudar a comprendre la situació; que quan s'ha de matar el rival, cal fer-ho, perquè no et mati ell a tu.

de baixada

Molt avorrit. El Circuit de Catalunya tanca el GP de F-1 amb un aprovat justet i, de ben segur, amb números vermells, perquè la gent no hi ha respost. No en tenen la culpa, de les tribunes buides. S'hi han esforçat. Tampoc tenen la culpa de l'avorriment de la cursa. O plou o s'estimben. Ara mateix, la F-1 és molt avorrida, i més al Circuit, on tots els equips i pilots podrien conduir amb els ulls tapats, pel gran coneixement del traçat català.