Gran Bojan

Immers en un final apoteòsic i sense treva, el Barça guanya més que mai i celebra molt poc. Atrapat pel vertigen que desemboca a Roma, ha cedit tota la festa als aficionats que, en cas de derrota el dia 27, es podrien quedar sense rua en la més increïble temporada de la història. Això sí, perduraran per sempre tres postals: la del chorreo al Bernabéu, l'escaire sublim d'Iniesta a Cech i la piconadora de Mestalla, en l'exhibició més gran que es recorda en una final de copa. De València, tot i viure en la bombolla que blindarà el vestidor blaugrana fins a la final de la Champions, guardarà un diari de per vida Bojan Krkic, titular i autor del tercer gol –un golàs –contra l'Athletic. A Bojan, sacsejat per la desmesura amb què es va tractar la seva aparició al Barça mediocre de fa un any, l'ha acompanyat el debat durant tot el curs. En alguns moments, la discussió s'ha dividit en dues branques: una, si Guardiola era just o no guardant-lo reiteradament a la banqueta; i dues, si el seu nivell actual havia d'instar o no el club a formular una cessió a mitja campanya, una opció no descartable sempre que està en dansa el futur d'un jove valor. En les tertúlies mai es van apreciar dues coses: la falta de continuïtat, bàsica per entendre la disminució de la confiança i el rendiment; i la capacitat mental que Bojan tindria per moure's en la dificultat i convertir-se en una peça determinant –cinc gols decisius– en l'única competició en què Guardiola li ha donat corda. Bojan no només ha rendit, sinó que ha fet de la copa un compendi de la seva diversitat. Va marcar de xut a Benidorm, de cap a l'Atlético, es va vestir d'oportunista i definidor contra l'Espanyol i va repetir resolució antològica contra Gorka. Diumenge, va tornar a exhibir tota la frescor del debut. En menys minuts, ha marcat quasi tants gols –deu– com fa un any. I el que és millor, s'ha reinventat per rendir lluny de l'àrea. Al final, el creixement ha superat els desenganys.