L'OBSCUR DEL RETRAT
Mocadorada i festa i Roma
Sembla que el sentit comú dels àrbitres i l'espectacle estan renyits en el món del futbol. L'entrada del nano Muniesa era dura i s'havia de penar. Res a dir, però vermella directa no! I aquest matís, saber què es pot fer o no en l'esport més popular del món –expulsar de l'equip de casa un debutant de 17 anys en un partit que era de costellada per al Barça– és el que fa desitjar una plena professionalització dels àrbitres. Això vol dir fer de l'arbitratge una professió com ho és en el bàsquet americà, en què hi ha punts i classificació segons la qualitat com exerceixen la seva feina. I així, si s'hi fixen, mai no són discutits. O també com es fa en futbol americà, en què les jugades dubtoses es visionen a l'instant en una pantalla i, aleshores, de comú acord, es decideix si el criteri és un o un altre. I encara més, caldria que la participació dels jutges de línia i el quart àrbitre fos més intensa i plena en el desenvolupament del joc.
Festa i de les grosses, fent del camp un clam seguit per autòctons, immigrants i gent d'arreu del món. Identitat i universalitat. Era un vespre i dia idoni perquè els candidats del país es deixessin veure amb vista a les eleccions europees. La trampa del districte únic per als catalans ens fa jugar amb desavantatge respecte a l'Estat espanyol i l'Europa dels estats. El PP i el PSOE no reclamen res sobre el tema, però, i els partits polítics sobiranament catalans? No era un dia bo per mostar, i demostrar, que qui no és amo de la seva cadira no seu quan vol?
Roma és un premi, la Champions ensenya quins són els millors equips del món. És la final que sempre he desitjat des que el futbol s'ha separat de la tutela dels règims polítics. El que mesura un club és el coixí social, la massa de seguidors que té. Si fem les coses bé, guanyarem segur. No el partit, això depèn de molts factors, petits detalls i una mica de sort, sinó el triomf de la gent, de la il·lusió compartida dels seguidors de tot el món.