L'home que es mereixia una aposta

He mantingut mesos i mesos una pugna amb un company de feina al voltant de Guardiola. Ell preferia Mourinho, no perquè li agradi més el seu estil, sinó perquè «garanteix títols» i perquè Guardiola «no té experiència», en paraules d'ara fa un any. Sempre he sostingut que aquestes raons implicaven prejutjar negativament Guardiola, que això era injust, que per aquesta raó mai no es trencaria l'statu quo vigent i, per sobre de tot, que donar l'equip a Guardiola no era tanta «aposta de risc» com deia el meu adversari argumental. És evident que he guanyat la batalla (diguem-ho tot, Mourinho també s'ha endut el calcio amb l'Inter, amb el seu estil avar de sempre), però un any de disputes i dialèctica enverinada d'ironia m'han fet arribar a la conclusió que en realitat el que hi havia en tots els corrents d'opinió contraris a Guardiola era una barreja de temor al que és desconegut i d'enveja cap a qui aconsegueix que en la seva línia d'actuació hi hagi un equilibri entre talent, intel·ligència, coneixements, intuïció, sort, domini del context i de l'entorn, implicació i treball. Són molts atributs per reunir-se en una sola persona.

En els seus últims anys com a jugador del Barça es van buscar mil pretextos per criticar-lo quan el que hi havia era punyetera enveja, proteccionisme, corporativisme d'un col·lectiu en què algú amb inquietuds vitals, amb el cervell obert més enllà de l'esport, era –i és, perquè de Guardioles i Oleguers no n'hi ha tants– vist gairebé com un alienígena que posava en perill velles estructures i tòpics futbolístics de sempre. Això és coneixement, cultura i talla personal, no pas rareses d'un paio estrany.

Guardiola es va adonar que se li acabava la corda per continuar jugant al Barça i va anar a veure món, a Itàlia, a Qatar, a Mèxic. Això és intel·ligència, no claudicació.

Com a tècnic del Barça, el Guardiola de fa un any no era estrictament un debutant. Havia practicat el futbol que després ha instruït, havia begut del cruyffisme i coneixia com pocs les interioritats i els ressorts del club. S'ha estrenat amb un triplet memorable, amb un equip que ha imposat un nou model de futbol que no tots els entrenadors es veuran amb cor d'intentar imitar perquè no tots tenen jugadors de prou qualitat, no tots poden fitxar-los i, sobretot, no tots sabran estructurar un equip per jugar sempre a camp contrari, tenint la pilota i rebent poquíssims gols. I això és talent, no pas esnobisme.

I com que Guardiola també té intuïció, prou que marxarà el dia abans que el Camp Nou deixi de ser el gran Camp Nou entregat al Barça amb el vent a favor dels títols i el virtuosisme i recuperi la crítica, l'abúlia, el xiuxiueig, l'avui toca patir (això seria compromís, no pas covardia). O potser sóc ara jo el que prejutjo i aquest entrenador també és capaç de convertir la culerada en una massa fidel fins a la mort com la del Betis.