Fitxatges milionaris

L'estiu del 1973 vaig estar treballant a Londres de coffee boy. En la meva època era habitual que els joves ens llancéssim a l'aventura d'anar a aquelles ciutats prohibides per passar-hi els mesos de vacances fent el que calgués. Reconec que vaig tenir molta sort i que el lloc de treball que vaig trobar era força bo. Estava en contacte amb la clientela, la zona era molt bona –Marble Arch– i, el més important, em passava el dia parlant i, fins i tot, pensant en anglès. Les característiques del bar em permetien tenir una molt bona relació amb els clients habituals, la majoria dels quals eren entusiastes futbolers.

Un matí del mes d'agost veig que un dels clients amb els quals més em feia, arriba al bar tot just obrir, molt excitat i amb un diari a la mà. Me'l posa al damunt del taulell i, dirigint-se a mi amb to increpador, em diu: «You are crazy.» Me'l miro a ell i després al diari. El titular de portada del The Guardian, un dels diaris seriosos que entrava en aquell local, deia simplement: «One million pounds.» Un milió de lliures. Més avall hi havia una fotografia de Johan Cruyff amb la samarreta de l'Ajax. Era la notícia destacada del dia. El Barça havia fitxat per un milió de lliures, uns 140 milions de pessetes, el millor jugador del món. Era el preu més alt pagat mai pel traspàs d'un jugador. La meva classe particular d'anglès d'aquell dia amb el client va anar d'economia i de justícia social. Per cert, aquell client era del Chelsea, que aleshores estava purgant els seus pecats en la segona divisió. Qui li hagués dit a aquell bon home que unes dècades més tard el seu club, amb els diners d'un rus, també rebentaria els mercats.

M'ha fet gràcia recordar aquella anècdota del meu estiu a Londres, perquè aquests dies tots els mitjans han posat el fitxatge de Cruyff pel Barça d'aquell 1973, com el primer acte de bogeria de gastar autèntiques bestieses per un jugador de futbol. I nosaltres no ens hem quedat mai enrere en això. Déu n'hi do el que hem arribat a pagar per jugadors. I és que ens passava el que ara li passa al Madrid. Quan no ets guanyador i t'ofega la impaciència ets capaç de tot. De fer bogeries com la de Cristiano Ronaldo o com la de l'altre Ronaldo, quan el PSV demanava al Barça uns 5.000 milions de les antigues pessetes. Em van explicar que en la junta de Núñez, que havia de decidir si es pagava aquell preu, l'opinió majoritària era que no. Fins i tot, algú va fer aquest comentari: «És que seria de bojos pagar això.» Es va fer un silenci a la sala de juntes que va trencar un directiu deixant tímidament i amb veu baixa aquesta proposta sobre la taula: «I si ens tornéssim bojos?» Núñez es va acostar a Gaspart. Li va xiuxiuejar una cosa a cau d'orella i al cap de pocs minuts trucaven a Eindhoven i deien que sí. La història que ve després ja la coneixen. També va ser una mica de bojos.