«Tritranquil·litat»

a l'alça

Dignificar la Catalana. Es va produir el canvi a la Federació Catalana de Futbol. Semblava que no arribaria mai l'oportunitat de visualitzar l'alternança. Doncs sí, ha arribat gràcies a Jordi Casals. Arriba aire nou i fresc i, amb l'empenta del seu equip, haurien de fer un gir de 180 graus. Tots ho esperem, per sobre de tot, el futbol català. Tenen una missió important i en Casals té pinta de poder dignificar la institució i la presidència.

Pel que encara sembla, el Barça va guanyar el triplet i, a més, aquest encara li és propi, confirmació que cal emfatitzar a aquestes altures de l'entrada de l'estiu per la manera com es tracta i s'orienta la informació des dels mitjans estatals, en què el club català ha desaparegut per complet, per desesperació dels seus seguidors. En canvi, és el Madrid el que ha pres el protagonisme absolut. El Madrid gasta i inverteix, i del Barça només arriben les crítiques dures del president Laporta. Aquest és el format que es ventila a Espanya: el Madrid ric (?), reconstruint i enlluernant i el Barça, bordant. Què injust aquest marc, oi? Doncs això és el que hi ha, ha hagut i sempre hi haurà. Alguns es queixen que televisions amb capital català són més blanques que el mateix club madridista. No és el capital, sinó on s'estableix i qui hi treballa. No interessa un Barça triomfant, i encara menys parlar-ne, perquè quan més estona sigui a l'aparador, més risc hi ha de conversió a aquesta secta culer i menys de continuar escampant el madridisme arreu. Relax amics, que aquesta no és una pel·lícula nova, en què el que fa el Barça genera desinterès i desconfiança, especialment quan la cosa rutlla en positiu per a l'entitat catalana, alhora que s'activa qualsevol mecanisme per eclipsar tot el culer i donar pas a la visió madridista. Que ningú no s'ofengui perquè el madridisme ha obert la porta a un president que va sortir fugint com un covard, que no l'hagi obligat a passar per les urnes ni que li reclami cap responsabilitat. És el pa que s'hi dóna, a Madrid. És el seu segell, en l'esport i en la política. Ja estem fins al capdamunt de tants fatxendes i, per tant, ara no ens molestarem pel que ha derivat en una cultura, un estil, un segell, una manera de fer. Està bé que Laporta li llanci de tant en tant algun dard verinós, i que proclami la «tritranquil·litat», però que no caigui en aquest tipus de rebequeria, malgrat que, per primer cop en sis anys, ha arribat fins i tot a unificar el discurs des dels mitjans de comunicació catalans. El que seria impropi és que el Barça canviés la seva trajectòria esportiva i social, que sembla que a hores d'ara no està previst. Si no és així, el que faci el Madrid no és més que la conseqüència d'un club histèric que ha perdut els estreps, com altres entitats al llarg de la seva vida, el cas del Barça també, que han fet grinyolar el mercat, han embogit i han creat unes tensions de tresoreria i d'inflació denunciables. El del Madrid és majúscul, però tampoc el Barça s'escapa d'aquesta tendència. Només cal mirar vint anys enrere per trobar algun Barça entrant en el mercat i trinxant-ho tot. Al cap i a la fi, quina diferència hi ha entre pagar 94 milions per un davanter o 36 per un lateral esquerre? Dependrà de com vagi la temporada que ve.

de baixada

Canvi d'ídol. En poc temps, Jorge Lorenzo s'ha menjat Dani Pedrosa. Només li ha calgut un any i pocs mesos, el temps suficient per plantar cara al gran campió: Valentino Rossi. És una llàstima, i no per Lorenzo, que es mereix tot el reconeixement, sinó pel pilot vallesà, que comptava amb tot l'afecte, però que per caràcter i per companyies, i força caigudes, no ha acabat de fer el salt. Lorenzo espera recollir el suport que a Pedrosa se li escapa.