Els diners no vénen ben bé de Pèrsia, tot i que la sospitosa semblança entre Mahmud Ahmadinejad i Eduardo Inda, director de Marca i cap de màrqueting de Florentino Pérez, ens podria fer creure a alguns malpensats tot el contrari. El gran xec que vol el Barça ha de caure al Camp Nou del xeic d'Aràbia. L'efecte dominó està cantat. L'amic Sulaiman d'Abu Dhabi s'ha engrescat amb Samuel Eto'o, botxí del United, i vol pagar-lo al comptat. Comprar africans és una tradició que, de fet, en aquells emirats està prou arrelada. Eto'o, si estigués ben aconsellat, ja hauria d'estar instal·lat en un castell d'or al costat de Robinho i Tévez per reforçar l'equip pobre de Manchester, aquell que inspirava les tonades dels germans Gallagher al principi dels noranta. Llavors, amb 30 milions a la butxaca i algun crèdit d'amagatotis el Barça s'emporta Villa, una de les grans estrelles anunciades per a la superproducció d'Ahmadinejad (perdó, d'Inda) i Laporta podrà fer pam i pipa a Florentino. L'operació seria tan assenyada, que al costat de la inversió per Kaká i Cristiano, el FC Barcelona seria un dels nominats als primers premis de la Fundació Vicenç Ferrer.
Però, tot i que Sulaiman desitja Eto'o com si fos l'últim futbolista que quedés sobre el planeta i que Guardiola desitja no veure més el camerunès al seu vestidor els pròxims, diguem, 324 anys, de moment l'única possibilitat que els seus anhels siguin assedegats és que aquest califa arreplegui la làmpada d'Aladí, que segur que dorm en algun soterrani perdut d'algun dels seus mil palaus de cristall, i demani al geni el seu capritx golejador. Veurem després qui podrà més, si el geni o el tossut del Camerun. Si no fos per aquestes petites coses, com ens divertiríem en aquestes setmanes interminables d'absència de pilota?
El Tour.On són aquells temps d'ociositat estudiantil en què el sofà, el comandament a distància, la televisió i el Tour feien una còctel únic per a les avorrides tardes de juliol. Quan van començar a retransmetre senceres les etapes de muntanya no volia sentir a parlar ni tan sols del dinar. I quan hi havia una escapada insofrible per les rutes d'Alvèrnia, llavors la migdiada esdevenia tan llegendària com les andanades de l'Anquetil.
Banyadors.No em preocupen els d'anar a la platja, un lloc que si puc defujo i on la desfilada de colors, formes i protuberàncies vàries converteix aquesta tela en un objecte que no ha superat el test del ridícul propi i aliè. D'aquí a unes setmanes tindrem un mundial de natació i la federació internacional ha aprovat els banyadors amb rodes amb els quals cada vegada que hi ha una eliminatòria hi ha un rècord del món. On anirem a parar...
Usain Bolt.Enmig de tanta calorada també tindrem un mundial d'atletisme i només de pensar què pot fer aquest noi ja em tremolen les cames. L'he vist caminar sobre les aigües a Jamaica (sic) i fer 9.86 en els 100 m i encara recordem com es va frenar en la final olímpica (9.69). Hem de creuar els dits i que Tyson Gay l'obligui a anar amb el reactor posat fins a la línia d'arribada. Llavors potser la corba del temps es doblegarà i Einstein es remourà a la tomba.
Mad Max.Devia ser una infància difícil la de Max Mosley. Com el jove i innocent protagonista de la novel·la El noi del pijama de ratlles (John Boyne, 2006) potser va assistir a un sopar íntim entre el seu propi pare i Adolf Hitler, però la lliçó que en va aprendre va ser ben diferent. No cal ficar-se en la vida privada de ningú per entendre que l'ànsia de poder, quan es desferma en segons quines personalitats, esdevé malaltissa i letal per a l'organització mateixa per a la qual es treballa.
Ricky Rubio.Ja vaig escriure fa uns anys respecte del pont aeri Badalona-Madrid i un directiu del Joventut em va trucar personalment per dir-me que mai permetrien que Ricky acabés al Madrid. Imagino que ja deu haver trucat queixant-se a tots els mitjans de les Espanyes que fa dies que vesteixen Ricky de blanc gràcies als milions inesgotables del Bank of Florentino, que Villacampa desitja com si fos Gollum, «el meu tresor, el meu tresor».
