L'afició catalana surt de la seva letargia

El ciclisme continua ben viu. Només cal veure tot el que arrossega el Tour de França, les passions que genera i la seva repercussió mediàtica, per reafirmar la seva solidesa com a espectacle. Catalunya, com no podia ser d'una altra manera, ahir va quedar totalment seduïda pels seus encants, que es basen en el fet que no s'ha de pagar entrada per presenciar l'esdeveniment des de primera fila; i en què, per moltes preferències que es puguin tenir, tots els participants són mereixedors d'un aplaudiment.

Com la gran majoria dels assistents a l'arribada, em va fer l'efecte d'estar assistint a una jornada memorable, i la veritat és que no em faltava raó. Veure tantes cultures convivint, tant dins del pilot com entre els periodistes i al llindar de la carretera, és una cosa que no s'havia vist des dels Jocs Olímpics, amb l'única excepció del mundial de natació. És clar que, en algun racó del meu subconscient, va anar creixent el record d'alguna emoció similar –que no tenia res a veure amb les meves múltiples peregrinacions als Pirineus–, i al final hi vaig caure. En l'Escalada a Montjuïc del 1993, possiblement el meu primer contacte amb el ciclisme d'elit, hi havia diversos factors comuns amb l'etapa d'ahir: òbviament l'escenari; el fet que al costat de la línia de meta no s'hi podia ni cabre; i la freqüent presència de venedors i repartidors de material amb el qual era possible animar els molts ídols.

Aquell dia, Miguel Indurain vestia un dels mallots grocs que havia aconseguit en el Tour anterior, tenia rivals tan potents com Claudio Chiappucci, i els mitjans de comunicació omplien a vessar la tribuna de premsa, perquè es tractava de l'última cursa important de la temporada. Malauradament, després d'anar baixant progressivament la qualitat de la seva participació, l'any passat l'Escalada a Montjuïc va desaparèixer. Com ja ho havia fet la Setmana Catalana –també organitzada per l'Esport Ciclista Barcelona–. Però no ho farà la Volta a Catalunya, perquè, tot i els seus incomptables problemes econòmics, les institucions han sabut veure que es tracta, ni més ni menys, de la cursa ciclista més antiga de l'Estat.

Tanmateix, l'èxit d'ahir no deixa de constatar que la caiguda de l'afició al ciclisme al nostre país no té cap explicació racional. I és que, si ens atenim a les cares de joia que es van poder veure a la sortida de Girona, durant tot el recorregut, i pels carrers de Barcelona –malgrat la pluja–, sembla mentida que les carreteres estiguin gairebé buides quan se celebra la Volta. Només s'ha de comprovar un detall: Thor Hushovd, el guanyador d'ahir, ja havia triomfat altres vegades a la capital catalana, l'última, fa només un mes i mig.

Potser és només una qüestió de costums o de modes. Del dany col·lateral que han provocat els casos de dopatge. O de l'absència d'un autèntic ídol de masses català, com Mariano Cañardo –les fites del qual van ser narrades pel mateix Josep Pla– o Miquel Poblet. Però després d'ahir queda l'esperança que l'afició catalana, de tradició centenària, hagi recuperat la memòria, i a partir d'ara es torni a engrescar per la cursa que porta el seu nom. El president de la Volta, Rubèn Peris, present a la línia de sortida i arribada, i bon amic de l'organitzador del Tour, Christian Prudhomme, ho té clar. Amb la meitat de l'expectació, n'hi hauria prou per ressorgir.

Resumint, l'únic punt negatiu d'ahir és el contrast amb les curses pròpies. I parlant de contrast, no me'n puc estar de recordar que l'etapa Girona-Barcelona va arribar just un any després de la mort del meu avi. El Ramon Beltran va ser qui em va apassionar pel ciclisme, qui em va ensenyar que un tram d'empedrat pot ser més dur que una pujada, i qui em va animar a seguir el Tour per tot arreu, tal com ell va fer en algun punt del recorregut entre Barcelona i el Pirineus ara fa molts anys. Avui, per sort, molts altres catalans de les següents generacions podran viure unes sensacions similars a les seves.