Laporta i l'autocomplaença

Laporta va posar de moda la paraula l'estiu del 2007. Autocomplaença. Després d'una temporada sense títols, va repartir culpes a tort i a dret fins que no n'hi va quedar cap per atribuir-se a ell mateix. Segons el president, els elogis havien anestesiat una plantilla indolent i altiva. Sota la direcció de Guardiola, aquell projecte esportiu ha fet un gir radical cap a la humilitat, l'autocrítica i el sentit comú. La direcció del club, en canvi, ha escollit un camí ben diferent; s'ha instal·lat en aquella autocomplaença que tant denunciava el president, reforçada pels èxits esportius i per una arrogància que a alguns –dedueixo– els deu servir per combatre la soledat del poder. També en una mania persecutòria preocupant. Ja fa temps que en l'imaginari de Laporta el barcelonisme es divideix entre amics fidels i enemics mortals, la majoria pertanyents a un grup eteri de persones sense criteri que un dia van caure embaucades. I als companys de junta els ha intentat transmetre que tots aquells que el critiquen, ho fan només per interès, per aversió personal o per oportunisme.

En els últims quatre anys, Laporta ha viscut dues escissions profundes: la primera, l'any 2005, liderada per Sandro Rosell; la segona, el 2008, per vicepresidents com ara Ferran Soriano, Marc Ingla i Albert Vicens. Dels 17 directius que l'acompanyen ara, la majoria són amics personals –algun, des de la infància– o excompanys de l'Elefant Blau. Però ni així, no ha estat capaç de generar un clima de pau i confiança dins la seva junta. Tot al contrari. Ho demostren les divisions que ha creat la seva successió i, sobretot, les investigacions privades ordenades per Joan Oliver. Sobre les explicacions que el director general va intentar donar dijous, no paga la pena afegir-hi ni una paraula. Parlen per si mateixes de la manera com alguns pretenen gestionar el club. El mateix Laporta, que al·ludeix a la falta de lleialtat sempre que li recorden dimissions com les de Rosell i Soriano, ha acabat experimentant sota la seva presidència un dels casos de deslleialtat interna més foscos en la història del Barça. Tampoc pot considerar-se especialment lleial, per part seva, el fet d'oposar-se al sentiment majoritari de la junta, que veu en Jaume Ferrer el candidat idoni per liderar una candidatura continuista. Com va fer aquell Barça de Rijkaard, el president s'ha anat desprenent de bona part dels principis amb què havia engrandit el club. Amb la mateixa vehemència amb què va impulsar una nova manera d'entendre el Barça –en l'àmbit esportiu però també identitari i de gestió–, ara s'autodestrueix, com si volgués que el dia que marxi ja no en quedi res, del laportisme. Davant d'aquesta perspectiva, no és estrany que Guardiola es resisteixi a renovar i que exigeixi garanties que ningú l'arrossegarà al fang electoral. Per sort, ell i l'equip caminen en una altra direcció. I que duri.