Retirar-se a casa

Un dels somnis de la majoria d'aficionats al futbol és veure els seus jugadors més estimats (habitualment són futbolistes o bé amb molta qualitat o bé que són de la casa o bé totes dues coses alhora) penjant les botes en el club dels seus amors. Els aficionats volen viure l'últim partit, el del comiat definitiu, i pensar que aquell futbolista que tantes alegries els va donar mai més defensarà una altra samarreta. La fidelitat, malgrat que fa temps que ha deixat d'estar de moda entre els jugadors, continua sent un valor molt preuat per als aficionats. Però, malauradament, cada vegada és més difícil creure que una carrera esportiva al servei de només un equip és possible. Maldini és, a mesura que passa el temps, una excepció més clamorosa.

Els socis i seguidors del Barça encara tenen esperances amb Messi, Puyol, Iniesta i Xavi; els de l'Espanyol, en canvi, cada dia tenen més coll avall que el seu jugador emblema, Raúl Tamudo, no acabarà els seus dies com a futbolista a Cornellà-el Prat. Des de fa molt de temps, la relació entre el club i el jugador està enrarida (per ser suaus). La llegenda (desconec si certa o no) del poder que ha tingut sempre Tamudo al vestidor (i que ha utilitzat per dividir i no per sumar, diuen alguns) i les últimes declaracions tan del seu representant com del conseller German de la Cruz tampoc han ajudat gaire. Tamudo va afegir ahir més llenya al foc acusant els responsables de la parcel·la esportiva blanc-i-blava de mentir (quina de les dues versions és veritat?). El millor davanter de la història de l'Espanyol té molts números de signar un últim contracte lluny del seu club de tota la vida.

Per a molts periquitos serà un moment trist i per als seguidors d'altres equips una altra prova que no és gens realista aspirar que els grans futbolistes comencin, continuïn i acabin la seva trajectòria en el mateix club.