JUGANT DE MEMÒRIA

EDUARD BOET

Si fos president

Sóc dels que creu que, també en el fut­bol, tot­hom és lliure de fer i dir el que vul­gui sem­pre que no faci mal a algú. Per tant no tinc cap dubte que Joan Laporta té dret a mani­fes­tar-se o pro­cla­mar els seus anhels inde­pen­den­tis­tes sense que ningú li faci cap retret. Una altra cosa és que algú pensi, amb raó, que ho hau­ria de fer a títol indi­vi­dual. Ara bé, això no treu que es puguin qüesti­o­nar mol­tes de les coses que diu o fa públi­ca­ment. Jo em vol­dria refe­rir a unes decla­ra­ci­ons del pas­sat cap de set­mana a Amposta en què va asse­gu­rar que el Barça actual és el més cata­la­nista de la història. És cert, ningú no pot dub­tar que l'actual junta ha poten­ciat la imatge cata­lana del club en tots els àmbits. Crec, però, que és molt arris­cat voler-ho com­pa­rar amb el que altres diri­gents o la mateixa massa social han fet en la defensa de la iden­ti­tat cata­lana del club al llarg de la història. Neces­si­ta­ria pla­nes i pla­nes per enu­me­rar de memòria ges­tos o epi­so­dis, la majo­ria dels quals en temps molt més difícils que els actu­als, en què diri­gents, socis i afi­ci­o­nats se la van jugar per mos­trar al món la imatge cata­lana i cata­la­nista del club. Des de la xiu­lada a la marxa reial l'any 1925, al cant de la senyera transmès a tot Espa­nya l'any 74 amb motiu del 75è ani­ver­sari, al braçal de capità amb les qua­tre bar­res, a la invasió de senye­res a Basi­lea amb motiu de la final de la recopa o al visca el Barça i visca Cata­lu­nya, un crit sor­tit espontània­ment des de la gra­de­ria. Ha estat una feina que des de l'ano­ni­mat de la gra­de­ria o des del pro­ta­go­nisme de la direc­tiva ha permès man­te­nir sem­pre viva la flama que un 29 de novem­bre del 1889 va encen­dre Joan Gam­per. Un suís que només par­lava català i ale­many. Fins i tot la història ens ha dei­xat casos de per­so­nat­ges que van ser gai­rebé impo­sats des de Madrid per apa­gar la flama i que al cap de poc temps van ser els pri­mers de voler man­te­nir-la encesa. D'entre aquests per­so­nat­ges recor­da­ria espe­ci­al­ment el marquès de la Mesa de Asta. El que va ser pre­si­dent després de la guerra i que va dimi­tir l'any 43 per les ofen­ses que va rebre el Barça al Ber­nabéu el dia de la der­rota per 11 a 1.

El Barça més cata­la­nista de la història és el Barça de sem­pre, el Barça i la seva gent.

Per cert, men­tre aca­bava aquest arti­cle m'he assa­ben­tat de la mort del peri­o­dista Andrés Mon­tes. Només volia dir que el bar­ce­lo­nisme ha per­dut un amic. Un amic que en l'última trans­missió des del Camp Nou ens va dei­xar aquesta flor: men­tre per mega­fo­nia sonava l'himne va dir que el cant del Barça és al fut­bol el que Satis­fac­tion dels Sto­nes és al rock. Adéu com­pany i que la vida que comen­ces ara també pugui ser mera­ve­llosa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.